científica es va veure encara mes col·lapsada degut a les politiques centralistes dels governs de Ferran VII. Menorca, que durant les ocupacions angleses i franceses del segle XVIII havia viscut un període d'alta activitat científica, el 1802, a conseqüència del tractat d' Amiens , va ser retornada a Espanya i es va veure també afectada pel retrocés general del país.

Al contrari del que passava a Espanya, a Europa se va produir un moviment científic marcat pel domini de l'experimentació i de la raó sobre les elucubracions, les tradicions, les supersticions i les creences. Conseqüència d'aquest moviment científic, se crearen Societats científiques de tots els àmbits del saber i en particular de les diferents rames de les Ciències Naturals i de la Geografia. Se va generar un gran desig de saber, de conèixer noves coses in situ i de viatjar per descobrir nous indrets fins a les hores no estudiats. Així, societats i altres institucions i científics individuals de tot Europa organitzaren excursions i viatges científics que en alguns casos arribaren a les Illes Balears.

Malauradament, en els anys 30 del segle XX, amb el cop d'Estat i la llarga dictadura del general Franco, les coses altre vegada canviaren a pitjor i la ciència novament va experimentar un fort retrocés. De nou va baixar l'activitat científica, tant en quantitat com en qualitat, i els científics que fins a les hores ens havien visitat amb assiduïtat tornaren a girar l'esquena al nostre país. Es per tot això que la majoria dels viatges de científics europeus a les Illes Balears en període en el que ens estam referint foren entre els anys 50 del segle XIX i els 30 del segle XX. La llista es llarga i es complicat citar-los a tots; intentarem citar els mes representatius, per la fama que els precedia, per la importància dels treballs duts a terme durant la seva estada o per les conseqüències que aquesta va tenir, ja sigui en forma de producció científica o be perquè deixaren qualque tipus d'empremta, i ho farem agrupant-los per àmbits de coneixement.

L'any 1804 l'expedició s'havia interromput degut a la mort del seu director Pierre Fraçois Mechain a Castelló i va arribar a Balears en una segona fase sota la direcció de Françoise Arago (Estagell en el Rosselló, 1786 – Paris, 1853). Aragó era matemàtic, físic i astrònom i també se va dedicar a la política. Va assumir la direcció de l'expedició i amb Jean-Baptiste Biot (Paris 1774 – Paris 1862) també físic, astrònom i matemàtic abandonaren París el 1806 ver viatjar a les Illes Balears. Una vegada determinada la latitud de Formentera, Biot va tornar a Paris i Arago va continuar la feina fins a 1808 desplaçant-se a Mallorca. Se va instal·lar a la mola de s'esclop a on encara queden les restes de la caseta que va habitar. El cas es que els mallorquins varen començar a pensar que aquell francès, que encenia un foc cada vespre per fer les seves triangulacions, ben be podria estar preparant la invasió de les tropes de Napoleó. Preocupat Arago per les conseqüències que pogués tenir aquesta sospita, va demanar a les autoritats locals que el tanquessin al Castell de Bellver i finalment va poder tornar a França en una peripècia que ja ha estat contada moltes de vagades per diversos autors. Dos capítols de la novel·la Clavis Dardentor de Julio Verne, publicada l'any 1896, passen a Mallorca i en un dels capítols els protagonistes visiten els Castell de Bellver i surt el tema del mesurament del meridià fins a Formentera i l'empresonament d'Aragó. Aquest es un fet que podria tenir relació amb la llegenda de la visita de Julio Verne a Formentera.

Françoise Arago	Però no sols això, l'expedició del metre també va suposar l'arribada d'altres científics que acompanyaven als geògrafs. Entre d'ells el ictiòleg François-Étienne Delaroche (Ginebre 1743 – Paris 1812). Delaroche havia estudiat medicina a Suïssa i Edimburg, i a Paris va ser metge del duc d'Orleans, el que el 1793 seria condemnat a mort pel tribunal revolucionari i guillotinat. Delaroche va conèixer a Biot quan aquest va tornar de Formentera a on havia estudiat els peixos que vivien a gran profunditat i plegats tornaren a Balears per estudiar el peixos de Eivissa i Formentera. Delarroche va viatjar a l'observatori de l'expedició del metre que tenien a Formentera comissionat pel Museu de Ciències de Paris i allà va passar tot el hivern de 1807. Els estudis que va dur a terme han esdevingut un element fonamental per a la coneixença de la fauna ictiològica mediterrània i se concretaren en dues publicacions: Observations sur les poissons recueillis dans un voyage aux Îles Baléars et Pythyuses , una descripció dels tipus de pesca que es feien a Eivissa al començament del segle XIX complementada amb una interessant disquisició sobre les possibilitats de vida en aigües profundes i La Suite du Mémoire sur les espèces de poissons observées à Iviça , que cita unes seixanta espècies de d'Eivissa, més altres catorze espècies de Mallorca i Barcelona. Es de destacar la descripció d'espècies poc conegudes o per descriure. La mala grafia, podas, en la que va escriure el nom del peix anomenat pedaç, ha fet fortuna perquè Delaroche la va emprar per fer el nom científic en llatí d'aquest peix que va batejar Pleuronectes podas (actualment Bothus podas ). El mateix Delaroche ens ho explica: «Havent estat agregat com a naturalista, pel ministre de l'interior, per proposició dels professors del Museu d'Història Natural, a la comissió encarregada de seguir a Espanya la medició del meridià, he passat en aquestes illes la major part del hivern de 1807 a 1808, i durant aquest temps m'he esforçat per reunir la major quantitat possible de dades referents a les produccions naturals d'aquests paratges.
Bothus podas (Delaroche, 1809)

Entre altres coses, he recollit i aportat al Museu de París un centenar d'espècies de peixos, entre les quals se n'han trobades unes quantes de totalment noves o imperfectament conegudes. He procurat determinar-les amb molta cura, tant sobre el terreny com comparant-les, més tard, amb els exemplars continguts en les riques col·leccions del Museu, consultant un gran nombre de llibres, i ajudant-me del consells del meu amic i cunyat, el professor Duméril. Tot això m'ha permès posar de manifest diversos errors més o menys greus que havien estat comesos en la descripció de les espècies més ben conegudes, i aclarir els dubtes que necessàriament es deriven de la pobresa de detalls de les descripcions que els autors han fet d'algunes d'aquelles». A les hores Delaroche, era un jovenet de denou anys. Malauradament, la seva obra no va poder tenir continuïtat. El 1812, tres anys després de la publicació del treball sobre els peixos d'Eivissa, va morir prematurament a París, a l'edat joveníssima de vint-i-tres anys.

Odon de Buen i del Cos

A partir d'aquí començarem amb les ciències marines com a primer referent i mos situarem bastants d'anys mes tard, el 1883 o podria ser també el 1884, quan Odon de Buen i del Cos (Zuera 1863 – Mèxic 1945), tot just acabats els estudis de Ciències naturals a la Universitat de Madrid, va viatjar a Mallorca per visitar el parent de la seva dona, Rafael Lozano, enginyer de mines que treballava a les salines de Campos. Partint de la Colònia de Sant Jordi de Buen va visitar l'arxipèlag de Cabrera, i va quedar fortament impressionat per la bellesa i la riquesa natural de Mallorca. Per aquesta raó, anys mes tard, un cop guanyada la càtedra d'Història Natural a la Universitat de Barcelona, l'any 1889, va iniciar les excursions amb els seus estudiants a Mallorca i a les hores va començar a pensar en la possibilitat de tenir una estació científica permanent a les Illes Balears. Cada vegada que Odón de Buen viatjava a Mallorca amb els seus estudiants era obligada la visita a l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, que feia llargues estades a la seva casa de Miramar a Valldemosa. L'Arxiduc s'interessava pels projectes d'Odón de Buen i per aixó, el 1907, en una carta d'aquest a l'Arxiduc li comentava: « Os contaré los esfuerzos que desde hace algún tiempo, desde hace años, estoy haciendo para montar en las Baleares un laboratorio biológico-marino. He logrado ya en parte mis propósitos; en la tranquila cala de Portopí, a espaldas de Cala Mayor, existe ya un modesto centro científico que deseo sea el embrión de algo grande, digno de la ciencia y digno de mi patria [...], vuestras palabras de aliento, en los años que tuve el honor de visitaros, han contribuido no poco para que continuara sin desmayos mi trabajo hasta ver levantada esta modesta casa científica. » I certament mes de cent anys desprès Balears es un referent mundial en el àmbit de les ciències marines.

Lluis Salvador d'Àustria

En aquestes campanyes hi participaren altres científics com la professora Motz , el profesor Gruvel i els doctors Mienkiewicz i Livanov de la Universitat de Kasan. L'any 1904 Racovitza, en un dels viatges, va conèixer el naturalista Ferran Moragues, fill del propietari de les coves de Manacor i, interessat per l' espeleologia . Va poder explorar amb ell les coves. Moragues havia recollit exemplars d'un crustaci isòpode cavernícola, el primer animal trobat en coves costaneres sense comunicació directa amb la mar i Racovitza el descrigué i anomenà Tiphlocirolana moraguesi en honor al seu amfitrió. Així s'inicià una nova disciplina científica, la biospeleologia. Al passeig marítim de Palma, devora la cala de Can Barbarà hi ha una estàtua de Racovitza commemorant l'exploració de les coves de Manacor.

L'Arxiduc Lluis Salvador d'Àustria (1847–1915) va visitar les Illes Balears per primera vegada l'any 1867, quan encara era estudiant i posteriorment va adquirir propietats i va fer llargues estades. Foren molts els científics que visitaren Mallorca convidats per l'Arxiduc. Un d'aquests convidats va ser Édouard-Alfred Martel (Pontoise, 1859 – Montbrison, 1938). Si Racovitza va ser el pare de la biospeleologia, Martel va ser el pare de la espeleologia moderna. Martel va arribar a Mallorca l'any 1896 convidat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria per investigar les coves de les Illes Balears i atret per les noticies que li dona de les coves de Manacor l'escriptor, dibuixant i pintor Gaston Vueiller (1847-1915) que havia visitat Mallorca i Menorca l'any 1888. Iniciaren l'exploració de les Coves el mes de setembre i descobriren un llac de 117 metres de llarg per 30 d'ample i fins a 14 metres de fons que es un dels majors llacs subterranis del mon i al que anomenaren llac Martel. El relat del viatge i els seus resultats varen ser publicats a la revista Le Tour du monde amb el titol Les îles oubliées .

Posteriorment, l'any 1929 Robert-Jacques de Joly (Paris, 1887 – Montpeller, 1968), president del Speleo-Club de France i continuador de l'obra de Martel, va viatjar a Mallorca i va realitzar investigacions espeleològiques a diferents coves i avencs de Muro, Vilafranca, Llucmajor, Cala Sant Vicenç, Deia i altres indrets. Les observacions a Manacor el dugueren a discutir la teoria de la acció marina en la formació de les coves de Manacor atribuint-la a un torrent subterrani.

Tornant a les ciències marines, ens traslladarem al dia 2 de maig de 1908 en que se va inaugurar el Laboratori de Biologia Marina de Portopí a la Badia de Palma. Uns dies abans de la inauguració va sortir de Barcelona el vapor Bellver amb representants de institucions científiques de tot Europa, mes de 200 estudiants i periodistes de Madrid i de Barcelona. Navegaran al voltant de Mallorca feren una aturada per visitar les coves de Artà abans de arribar a Palma. Els membres de la Societat Zoològica de França que havien assistit a la inauguració celebraren una sessió extraordinària a Mallorca i Odón de Buen va ser nomenat president d'honor i membre de la junta directiva de la Societat. Amb posterioritat a la inauguració s'organitza una excursió a Cabrera i de Buen ens conta a les seves memòries que: « desembarcamos también en Cabrera y fuimos a depositar ramas de mirto en el osario de los infortunados soldados de Napoleón vencidos en Bailén, que en aquel islote desierto, abandonados, perecieron de hambre y de miseria. Quisimos honrar a Francia, en el centenario del 2 de mayo de 1808, glorioso para Madrid! El tiempo no deja sentimientos de odio en las almas bien nacidas; que se recreen los mal nacidos en el recuerdo de los horrores de la guerra! Al pie de la pirámide levantada sobre el osario, dirigí a mis alumnos, llenos de emoción, la palabra inspirada en esos sentimientos y desfilaron después depositando ramas de mirto. La colonia francesa de Palma había concurrido, asociándose a la piadosa ceremonia .»

Potser el més important de tot el viatge és que el doctor Ramón y Cajal va venir a Mallorca a treballar. Així consta en un article publicat per ell l'any 1917 en els Trabajos del Laboratorio de Investigaciones Biológicas que duu com a títol Contribución al conocimiento de la retina y centro óptico de los cefalópodos . D'altra banda, al Centre Oceanogràfic de Palma es conserva un exemplar de Torpedo marmorata disseccionat per Ramón y Cajal, amb la finalitat de poder ampliar els seus coneixements sobre els òrgans elèctrics d'aquests peixos. Odon de Buen fa referencia a l'estada de Cajal a les seves memòries: “ Salió con nosotros al mar don Santiago bastantes veces, una de ellas en el llaüt “Bolivar” [...] Antonio se oponía a la salida porque el mar estaba alborotado, pero ante la insistencia de don Santiago nos llevó a pescar al centro de la bahía. Nos falló el motor [...] y estábamos bastante apurados cuando vino a remolcarnos un bote del cañonero allí de servicio. Lo mandaba el Marqués de Magaz, cuyo padre fue un renombrado catedrático de la Facultad de Medicina de Madrid [...] Recorrimos la isla, hicimos hermosas fotografías [...]

Parlant de metges investigadors distingits, cal citar a Jean Dausset (Touluse, 1916 – Soller 2009). Dausset va ser professor de medicina experimental en el Collège de France i els seus treballs foren fonamentalment en el camp de la immunologia. L'any 1980 va ser guardonat amb el Premi Nobel de fisiologia i medicina pel descobriment del sistema HLA (Human Leucoccyte Antigens). Va morir a Soller el juny de 2009 a on va passar els darrers anys de la seva vida amb companyia de la seva esposa Rosita Mayoral.

Altres metges viatjaren a les Illes Balears i pot ser d'interès fer-ne referència. Un d'ells va ser el doctor Jonathan Messersmith Foltz (Pensilvania, 1810 –1877). Foltz va ser destinat com cirurgià a la flota dels Estats Units d'Amèrica en el Mediterrani amb base a Mao i va arribar el mes d'abril de 1839. El doctor Foltz va contar com era l'exercici de la medicina a Menorca en aquell temps en una publicació de 1843 titulada The Endemical Influence of Evil Government, Illustrated in o View of the Climate, Topography and Diseases of the Island of Minorca : “la practica de la medicina i la cirurgia a les illes Balears depen de la Real Junta Mèdica de Madrid, que es qui dona llicencia per exercir la medicina i aquesta llicencia pot adquirir-se comprant-la sense els estudis i els exàmens corresponents. [...]

Jonathan Messersmith Foltz

Això fa que en mig de la ignorància i prejudicis de Maó el metges autèntics quedin eclipsats per "metges" analfabets que utilitzaven com mitjans de curació talismans i les relíquies i practiques en les que la influencia supersticiosa de la església te gran participació”. Foltz conta que el capella venia les relíquies per curar les febres tercianes o creus fetes de fusta de figuera amb propietats curatives i que els metges receptaven menjar sal mirant a la lluna nova per evitar les febres. “El mes famós d'aquests impostors en una ocasió va clavar un guinevet en el aneurisma d'un pacient i li va provocar la mort prematura. Sembla que a rel d'aquest fet demanaren al doctor Foltz que practiques varies operacions i els bons resultats li atorgaren bastanta fama i va fer que li arribessin sol·licituds d'intervencions des de tots els indrets de l'illa. Conta Foltz que en una ocasió trobaren un nin ates per un d'aquests falsos metges en el últim grau de hidrocefalia, amb les pupiles dilatades i quasi destruïdes, sobre el cap li havien fermat un colom mort i obert i la sang regalimant per la cara de l'infant. El cas va ser que els pacients augmentaren aviat i això va fer que se li notifiques oficialment que, per no tenir llicencia del Govern de Madrid no podien exercir la medicina.

Henry Albert Gandolfi-Hornyold

Un altre visitant destacat del laboratori de Portopí va ser Henry Albert Gandolfi-Hornyold (1890 – Mónaco , 1938). El professor Gandolfi va realitzar, entre 1918 i 1919, investigacions sobre les angules de la badia de Palma de Mallorca. Odon de Buen conte a les seves memòries que: «[...] Conocí al doctor Gandolfi, Hornyold en el Congreso Internacional de Zoología de Mónaco en 1913 [...] de aspecto rudo, bastante descuidado en su indumentaria, comedor y bebedor incorregible [...] era no obstante hombre de gran cultura, de nobles y delicados sentimientos, infatigable trabajador. Se había especializado en el estudio minucioso de las anguilas [...] Se me presentó un buen día pidiendo hospitalidad en el laboratorio de Palma [...] ¿Y quién era el doctor Gandolfi Hornyold? [...]un buen día me llamaron por teléfono de la Mayordomía del Palacio Real para preguntarme si sabía la dirección del Duque de Gandolfi [...] “ha muerto su madre y S. M. desea darle el pésame [...] poseía en efecto dos ducados; el de Gandolfi y el de Hornyold.

Estaba emparentado con las más linajudas familias inglesas, pero su madre era española y le dieron el nombre de Alfonso porque le apadrinó el rey Alfonso XII [...] Gandolfi peregrinaba de laboratorio en laboratorio estudiando en todas partes angulas y anguilas [...] En los días azarosos de 1937, cuando me hallaba preso en la cárcel de Mallorca llegó a mis manos en una postal un saludo muy cariñoso del ilustre doctor Richard [...] que firmaba también Gandolfi. No mucho tiempo después, el mismo Richard me comunicaba que había sucumbido el buen amigo en pleno trabajo, en Mónaco, a consecuencia de una crisis cardíaca. » L'any 1927 el Laboratori de Biologia Marina ja traslladat de Portopí a s'Aigo dolça, mes prop de Palma, va iniciar la preparació d'un conveni de col·laboració amb el Kaiser Institut für Biologie de la Dahlem Kaiser Wilhelm Gessellschaft zür Förderung der Wissenschften (anomenada Fundació Max-Planck a partir de 1946), que era part d'un acord més ampli signat entre Alemanya i Espanya, per el intercanvi d'investigadors, que s'havia de començar el 1928. El conveni va ser firmat el 1931 i científics alemanys feren estades a Palma fins que els esdeveniments polítics n'impossibilitaren la continuació. Però no coneixem molt dels científics que ens visitaren com a resultat d'aquesta col·laboració. El que saben es el que conta Odon de Buen: “ la convivencia con institutos tan prestigiosos nos permitía conocer a sus hombres y a sus métodos .» A quests científics se dedicaven al estudis marins, però lògicament entre els científics que visitaren les Illes Balears també ni hagué interessats per diferents especialitats científiques del domini terrestre com la geologia, la zoologia, la botànica o mes especifiques com l'ornitologia o l'estudi de les sargantanes de les illes i dels illots costaners de les Illes Balears. Un bon nombre de científics interessats per la geologia de les Illes Balears les visitaren al llarg del segle XIX i primera part del segle XX. Del primer viatge del que tenim noticia es el del cavaller Alberto della Marmora (Tori,1789- Tori, 1863) un general de les guerres napoleòniques i naturalista q ue va visitar Mallorca l'any 1834 amb el doble propòsit de estudiar la presencia del fenicis a les illes i ampliar el coneixements que se tenien de la seva geologia, publicant l'any 1834 en el Bulletin de la Société Géologique de France lo que constitueix la primera visió de conjunt sobre la constitució geològica de las Baleares majors: Note géologique sur Majorque et Minorque . El geòleg francès Henri Hermite (Longwy, 1847 - Angers, 1880) professor de la Universitat d'Angers, va visitar Mallorca l'any 1878 visitant, al llarg de sis mesos, Mallorca i Menorca per estudiar la seva geologia. Com a resultat va publicar a l'any següent un article titulat Etudes géologiques sur les illes Baléares (Majorque, Menorque) que passa per ser el primer estudi geològic de les Illes Balears. El 1879 va tornar per estudiar les illes d'Eivissa i Formentera, però greument malalt de tuberculosi va haver de tornar a França a on, abans de morir l'any següent en plena joventut, encara va tenir temps de publicar un interessant treball sobre els pous artesians a Mallorca. L'any 1909, el professor de geologia de la Universitat de Ginebra L. W. Collet va fer una breu estada a Mallorca amb els seus alumnes acompanyat de l'eminent botànic suïs Robert Hippolyte Chodat. Com a resultat d'aquesta visita Collet va publicar una nota en la qual fa interessants observacions sobre l'estructura de la serra de tramuntana, atribuint a la erosió marina l'origen de les cales mallorquines o també apuntant que la possibilitat de que el clot d'Aubarca fos la xemeneia d'un antic volcà no era correcta. Alexander Tornquist (Hamburg, 1868 - Graz, 1944) professor de geologia i paleontologia de la Universitat de Koenisberg va visitar Menorca l'any 1909 per realitzar investigacions geològiques.

Paul Fallot

Peró de entre tots el geòlegs que visitaren les Illes Balears, cal destacar a Paul Fallot (Valentigney, 1889 – 1960) per les seves importantíssimes contribucions al coneixement de la geologia de les illes. Fallot va arribar a Mallorca l'estiu de 1910 i se va establir al laboratori de biologia marina de Portopí. Va viatjar per les Illes estudiant la seva geologia sorprenent-lo la primera guerra mundial a Eivissa. Va tornar al seu país i va combatre com oficial patint els efectes dels gasos asfixiants. Acabada la guerra va tornar viatjar a Mallorca i a conseqüència del seu magnífic treball sobre la serra de tramuntana de Mallorca fou anomenat Professor de la Universitat de Nancy i director del Institut Geològic.

Fallot va viatjar a Menorca l'octubre de 1922, quan era catedràtic a la Universitat de Grenoble, per continuar els treballs d'Hermite i Nolan de finals del segle XX.

Els participants a l'excursió del XIV Congrés Mundial de Geologia en el Monestir de Lluch

Encara que parlant de ciències de la terra es obligat citar de forma particular l'excursió de treball de nou dies de durada que el 1926 realitzaren a Mallorca els participants en el XIV Congrés Mundial de Geologia celebrat a Madrid. Aquesta visita va suposar un gran impuls pels geòlegs locals i per l'estudi de la geologia de les Illes Balears. La visita va ser els primers dies de juny del 1926 i el grup estava format per 27 geòlegs entre d'ells els aleshores màximes autoritats mundials en tectònica com eren el suïs Émile Argand (Eaux-Vives, 1879 –1940) o el Belga Paul Fourmarier (1877-1970) a mes de altres geòlegs.

En el àmbit de la botànica , mos trobam en primer lloc amb el naturalista botànic francès Jacques Cambedesses (Montpeller, 1799 – Ferusac, 1863) que visità Mallorca entre 1824 i 1826 encoratjat per Humboldt amb vistes a fer una descripció botànica. Resultat de la visita va ser la publicació de Excursions dans les Iles Baléars i Enumeratio plantarum quas in insulis Blalearibus collegit publicada l'any 1826 a Paris i traduïda al espanyol el 1846. Va destacar la originalitat insular a través dels endemismes. Del 1865 consta el viatge a Mallorca del botànic Paul Marés (1826-1900) i del l'austriac Heinrich Willkomm (1821-1895) professor de la Universitat de Dorpat i director del Jardí Botánic de Praga. Willkomm va viatjar per les Balears i pel sud d'Espanya acompanyat de la seva filla i de Moritz Hegelmeier professor de la Universitat de tubingen. També visitaren Menorca acompanyats a herboritzar per Rodriguez Femenies. Mares va publicar un Catalogue raisonné des plantes vasculaires des îles Baléares i Les Baléares et leur végétation . Uns anys mes tard, el 1909 Robert Hippolyte Chodat (1865 - 1934) professor i director del Institut de Botànica de la Universitat de Ginebra també va visitar Mallorca convidat per l'Arxiduc i acompanyant al geòleg Collet. Chodat va publicar Une excursion botanique a Majorque i l'any 1933 va ser guardonat amb una de les distincions de la ciència botànica, la medalla linneana.

El nord-americà d'origen alemany Herman Knoche (San Jose de Califòrnia,1870 – 1945) va fer la seva tesi doctoral a la Universitat de Montpeller cap a l'any 1905 sobre fitogeografia de les Illes Balears. Va visitar Mallorca i Menorca l'any 1909 per estudiar les relacions entre la temperatura i la vegetació i acabada la carta de fitogeografia de Mallorca. Posteriorment va tornar per uns mesos a Menorca per recollir mes dades i acabar el treball sobre flora menorquina.

Vaixell Menorca amb el que Pagenstecher i Bunsen viatjaren de Barcelona a Alcúdia

Passant a la Zoologia , mos trobam amb el viatge que va realitzar a Mallorca l'any 1865 Hermann Alexander Pagenstecher , (Elberfeld, 1825 – Hamburg, 1889) catedràtic de la Universitat de Heildlberg i director del Museu de Zoologia i del Museu de Historia Natural de Hamburg en companyia del físic professor de la mateixa Universitat Robert Wilhelm Bunsen (Gottingen 1811 - Heidelberg 1899) descobridor del cesi i del rubidi i mundialment famós per haver perfeccionat el cremador de gas que du el seu nom. Partiren de Heidelberg i arribaren a Perpinyà en tren, d'allà a Girona en diligencia de cavalls i fins a Barcelona altre volta en tren. De Barcelona a bordo del Menorca que feia la línea marítima Barcelona - Alcudia – Maó viatjaren a Alcúdia a on desembarcaren i se traslladaren a Palma.

Dos anys despres el 1867, Pagenstecher va publicar Die Insel Mallorka que va ser traduït a l'espanyol amb el titol La isla de Mallorca. Reseña de un viaje en els que c onta la seva estància a Mallorca i el retorn per Eivissa. Es curios i adient citar aquí un dels seus comentaris referits a Mallorca: "sin duda vienen pocos extrangeros. La intel·lectualitat mallorquina va rivalitzar per obsequiar a aquests eminents visitants i l'Ateneu va celebrar una sessió en honor de Bunsen.

L'any 1876 va ser el també zoòleg Carl Gottfried Semper (Hamburg, 1832 - Würzburg, 1893), professor de la Universitat de Würzburg a Baviera qui va passar uns mesos a les Balears, acompanyat per alguns dels seus deixebles. Va anar a Menorca i posteriorment va publicar en els Treballs del Institut Zoologic de Würzburg un article en el que se descriu un nou anèl·lid que va dedicar a Rodriguez Femenies anomenat'l Dero Rodriguezii . En torn a 1908 va arribar a les illes Sir Clements Robert Markham (Stillingfleet, 1830 - Londres, 1916) explorador , botànic , escriptor i geògraf angles . Com president de la Real Sociedad Geogràfica, Markham havia organitzat el finançament de l'exploració britànica en els pols, gracies a lo qual el anglesos foren els primers en arribar a les regions polars. El 1909 va publicar The Story of Minorca and Majorca .

L'any 1912 el profesor Otto Bürger (1865-1945) zoòleg, botànic i biòleg alemany també va viatjar a les Balears publicant com a resultat La Ribera española y las Baleares: un plácido viaje de Primavera y Verano . L'any següent, el 1913 Tenenbaum va fer una estada de quatre mesos estudiant els coleòpters i els rèptils.

Philip W. Munn Adolf von Jordans

Una rama de la zoologia es la Ornitologia una disciplina que sempre ha atret especialistes a les illes ja que les zones humides son llocs de pas de molts d'aucells migratoris. Citarem dos destacats ornitòlegs que visitaren les Illes Balears, l'angles Philip W. Munn (Laverstoke - Hampshire 1865 – Palma de Mallorca, 1949) que va visitar les Balears quatre vegades a partir de 1913 i l'alemany Adolf von Jordans (Bonn, 1892- Kärnten a Austria, 1974) que va viatjar a Mallorca per primera vegada l'any 1918. També citarem a l'ornitòleg angles Thomas Littleton Powys , 4th Baró Lilford conegut com Lord Lilford (1833–1896). Lilford va passar per la Universitat de Òxford i encara que no va arribar a graduar-se va ser un dels vuit fundadors de la British Ornithologists Union l'any 1858 i el seu president fins a la seva mort. Va viatjar molt per la Mediterrània fent una col·lecció d'aucells i entre 1864 i 1882 va visitar Espanya. Durant aquests viatges, va redescobrir la gavina d'Adouin Larus audouini a l'Illa del aire a Menorca el 1865.

Munn arribà a Mallorca l'any 1918 i tornà l'any següent amb la intenció de quedar-hi de per vida i de fet hi va morir trenta anys més tard. L'any 1925 publicà un article sobre el Falcó marí i l'any 1923 va viatjar a Menorca publicant el 1926, un altre article sobre les aus de Menorca i Mallorca. L'any 1931, després de més d'una dècada a l'illa observant la avifauna, va publicar The Birds of the Balearic Islands , de lectura obligada durant molts d'anys, per a tots els ornitòlegs interessats en la ornitofauna balear. Fou un visceral anticomunista, patí amb la pujada del Front Popular a les eleccions de febrer del 36, però a causa de la segona guerra mundial hagué de patir molèsties serioses per part dels sublevats. Segons pròpia confessió, tot i complir amb tots els controls amb la guàrdia civil d'Alcúdia, Munn començà a estar en el punt de mira de la temuda Gestapo. Se conta que a la fi, un dia que prospectava nius de sebel·lins a la zona de l'estany de ses Gambes, dins la finca de s'Avall a Ses Salines, fou detingut per la guàrdia civil i acabà “segrestat” a un vaixell alemany fondejat al port de Palma, on va ser interrogat per agents nazis. Posat en llibertat, va decidir abandonar les Illes, però a l'estiu de 1945, es troba de bell nou al Port d'Alcúdia, L'11 de gener de 1949, afectat d'una miocarditis, moria a l'Hospital General de Palma.

Von Jordans va viatjar a Mallorca quatre vegades. Són indiscutibles les aportacions que aquest científic alemany ha deixat a l'ornitologia balear. El doctor von Jordans, amb les observacions i estudis derivats dels seus viatges a les Illes, va ordenar la ornitofauna balear amb criteris avançats perquè altres seguissin la seva tasca. Va arribar per primera el primer de març de 1913, amb vint-i-un anys. La seva estada es va perllongar fins al primer de juny, en tres mesos primaverals summament intensos i productius. Va venir amb un taxidermista, Homberg, i excel·lents cartes de recomanació que facilitaren la seva feina i li aportaren amistats de per vida com fou el cas de l'Arxiduc Lluís Salvador i persones del seu entorn com el pintor Erwin Hubert. treballà les zones humides del Salobrar, s'Albufereta i sa Porrassa, i es lamentà profundament d'haver trobat s'Albufera de Muro mig dessecada i transformada en un arrossar i imaginant com havia de ser el Prat de Sant Jordi, estudiat per von Homeyer el 1861, aleshores pràcticament inexistent. De les seves observacions sortí la tesi que li valgué el doctorat: Die Vogelfauna Mallorcas. Un treball publicat l'any 1914 en el que se descriuen 22 noves subespècies, entre d'elles Sylvia sarda balearica . Segons ell “els mallorquins son gent neta, treballadora i molt amable i summament conscients d'ells mateixos i del idioma propi” i afegeix, no oblidem que som a l'any 1913, que “a l'autèntic mallorquí no li agrada que li diguin espanyol”. El segon viatge d'Adolf von Jordans a les Balears fou a la primavera de 1921, de mig maig a mig juliol. Amb el final de la Gran Guerra fresc encara, els francesos no el deixen passar per mor del rifle o escopeta que porta i ha de venir per Milà, Gènova i Barcelona. L'acompanya un tal comte Loe, que passava el temps caçant àguiles. En von Jordans, l'any 1923, va descriure una nova forma baleàrica de la tórtora i li dedicà el nom, Streptopelia turtur ssp. löei . El mateix von Jordans preparà el milenar d'exemplars d'aus aconseguides, però en aquesta ocasió també recol·lectà amfibis, rèptils, mamífers i insectes. desprès d'aquest segon viatge va publicar ”Resultats del meu segon viatge a Mallorca”. El tercer viatge efectuat pel científic fou a la primavera de l'any 1927. Visità les Pitiüses i Cabrera, el Salobrar i les llacunes de S'Avall i tornà a sa Porrassa, ja pràcticament dessecada. Convençut de la gran importància del nostre arxipèlag dins les rutes migratòries tractà sense cap èxit de fer veure l'interès que aquí tendria una estació d'estudis migratoris, però òbviament ni les institucions ni cap particular el secundaren. L'any 1956, enamorat des del primer dia de les Balears, tornà una altra vegada, aquest pic amb la seva dona. Tot i que era encara abans del “boom” turístic, en von Jordans no reconegué res. Sembla ser que, partiren espantats per no tornar pus mai. Va escriure a Hubert dient «Realment hi ha una nova malaltia molt seriosa: una obsessió per Mallorca. ¡Si el vell Arxiduc estes viu!».

El zoòleg i hepatòleg alemany Martin Eisentraut (1902–1994) va viatjar a Mallorca l'any 1927 per estudiar les sargantanes, el resultat varen ser nou articles científics, un llibre i una amplia coleccio amb mostres de les poblacions de sargantanes de molts dels illots de les costes de les Illes Balears. Va descriure 18 subspècies de Podarcis lilfordi i Podarcis pityusensis. En realitat va ser durant la primavera i l'estiu 1882 quan Braun, va fer les primeres observacions de l'ecologia de les sargantanes a l'illa del Rei en el port de Mao i a l'illa del Aire al sud de entrada del port. El naturalista menorqui, Joan Joaquim Rodriguez Femenias (1839–1905) mantenia una intensa relació epistolar amb Braun i li enviava exemplars a ell i a altres científics com Bedriaga. The fet alguns d'aquests exemplars enviats per Rodríguez Femenias no foren estudiats fins que ho va fer Martin Eisentraut a finals dels anys 20.

Emile Cartailhac

L' Arqueologia i Etnologia son àrees de coneixement que també han fet que un bon nombre de investigadors viatgés a les Illes Balears i sobre tot a Menorca. L'any 1868 el geògraf alemany Theobald Fischer (Kirchsteitz, Thuringia, 1846-1910) va visitar Menorca acompanyat d'altres col·legues i 1909 va publicar Una isla mediterránea poco considerada . El 1888 va ser l'arqueòleg francès Emile Cartailhac (Marsella, 1845 – 1921) va viatjar a Mallorca comissionat pel govern francès per estudiar la prehistòria de les Balears i el 1892 va publicar Monuments primitifs des Illes Balears. L'any 1905 va arribar a les Balears el filòleg alemany Adalbert Bezzenberger (Kassel, 1851 – Königsberg , 1922), professor de sànscrit a la Universitat de Königsberg i de la que va ser rector en el període 1890-91, acompanyat del seu amic geòleg i paleontòleg Rudolf Hoernes (Viena, 1850 –1912) per estudiar les construccions prehistòriques de les Illes Balears. El 1906 Hoerness va publicar Un viaje geológico por España .

Margaret Murray

L'any 1931 Louis Clark, director del Museu de Arqueologia i Etnologia de Cambridge, va suggerir a Margaret Murray (Calcuta, 1863 – Welwyn, Hertfordshire, 1963) que viatges a l'Illa de Menorca per estudiar els monuments megalítics de l'illa. Va arribar a Menorca el 1932 amb un equip de científics. Va treballar a Trapuco i sa Torreta i va ser la primera en du a terme una vertadera excavació arqueològica a Menorca, a diferencia dels espollis que fins a les hores s'havien fet. L'any 1949, amb mes de 80 anys, va tornar a Menorca i va donar una conferencia a l'Ateneu de Mao sobre l'arqueologia de Menorca. Aquells mateixos anys també va viatjar a Menorca l'arqueòleg William LeRoy Bryant i entre 1909 i 1911 el també arqueòleg Albert Mayer publicant el 1914 Los monumentos pre-románicos de las Baleares .

Finalment, cal fer referencia a l'arribada a Mallorca l'any 1953 de l'artista i arqueòleg William Waldren (Nova York, 1924 – Deia, 2003) installant-se a Deia a on va viure fins a la seva mort. Va fer inportants excavacions arreu de Mallorca, sobretot a l'àrea de la Serra de Tramuntana, va publicar diversos llibres sobre el tema i va fundar el Deià Archaeological Museum Research Centre.

Una breu referència a les ciencias humanes i socials per citar la visita l'any 1906 del doctor Konrad Keller , filósof i veterinari, de la qual se va derivar l'any 1911 la publicació d'una obra titulada Les Illes Balears . Però sobre tot cal citar la visita a Eivissa de Walter Benjamin (Berlin, 1892 – Portbou, 1940). Aquest filòsof de tendència marxista va viatjar en dues ocasions a Eivissa a on va quedar tres mesos l'any 1932 i sis el 1933. Sembla que encara que se va allotjar a set llocs diferents a on se va trobar millor va ser a Sa Punta des Molí, devora la mar. Vicenç Valero conta que “ Se levantaba cada día a la misma hora, "a las siete", y se daba un baño en el mar, "donde, por muy lejos que mire, no hay ni una sola alma viviente sobre la orilla, como mucho, justo a la altura de mi frente, un velero en el horizonte". Tras el baño de mar, venía otro de sol, "apoyado en algún tronco suave del bosque". Lo que seguía a estas privilegiadas primeras horas de la mañana era "un largo día" dedicado a la lectura y a la escritura. La vida cotidiana de Benjamin en Sa Punta des Molí comprendía también algunas carencias, "la luz eléctrica y la mantequilla, licores y agua corriente, flirteo y lectura de periódicos", pero parece que estos inconvenientes no lo eran tanto en el marco espectacular de un paisaje espléndido, "el más intacto que he visto jamás ". Pronto fueron, además, elementos esenciales de una forma de vida, "modesta y retirada", que Benjamin acababa de descubrir en la isla.

Walter Benjamin

John Frederic Bateman

També tenim noticia de viatjares relacionats amb la tercnologia que deixaren la seva empremta. L'any 1862 la New Majorca Land Company que pretenia dessecar la albufera de Alcúdia va contractar a l'enginyer John Frederic Bateman (Halifax, 1810 – 1889). Se construïren mes de 40 kilòmetres de camins, onze ponts, un pantalà marítim i el Gran Canal que duia a la mar l'aigua dels torrents . Les obres acabaren el novembre de 1870 i La New Majorca Land Company, propietat de Bateman des de 1866, va obtenir la propietat de les terres dessecades. Però les terres estaven per baix del nivell de la mar i per això l'aigua salada les inundava. La terra cultivable a la fi no va ser la prevista en un principi i per això el projecte no va ser rendible, encara que al manco se va reduir el risc de inundacions i desaparegueren moltes malalties. Bateman, que residia habitualment a Londres, va fundar una colònia agrícola a l'alqueria abandonada de Gatomoix i, tot i que era anglicà, va construir una capella catòlica sota l'advocació de Sant Lluis Gonzaga. En 1886 Bateman va cedir l'empresa al seu fill Louis Latrobe Bateman (Anglaterra, 1840 – segle XX) que amb la seva esposa va abjurar de la religió anglicana convertint-se al catolicisme i el 1892 va canviar al nom a Gatomoix que va passar a anomenar-se Sant Lluis. Degut a les dificultats econòmiques va haver de hipotecar s'Albufera que el 1896 va passar a ser propietat de la família Gual de Torrella.

En els mateixos anys en que Bateman arribava a Mallorca, l'any 1860, hi ha noticia d'un curiós visitant del que no se coneix quasi res de la seva vida. Se tracta de l'enginyer civil E. G. Bartholomew , que va ser contractat pel Govern per la instal·lació del telègraf entre Baleares i la península. Sembla que v a fer una estada de set mesos i tot lo que coneixem es l'obra que va publicar l'any 1869 sobre la seva estada a la revista Illustrated Travells de la Royal Geographic Society de Londres. Es una obra en 4 fascicles titulada Seven Mouths in the Balearic Islands . Pel que conta, sembla que el govern d'Espanya va decidir connectar les illes amb la península amb una doble línia de telègraf i que la feina li fa ser encarregada a ell. Bartholomew fa un relat francament fantasiós de l'historia de les Balears de les que, per exemple, diu que estaran sota dominació anglesa i inclou abundant informació socioeconòmica de l'època. Relata varies excursions a pobles i sembla que va quedar fascinat per la serra de tramuntana. Relata l'eclipsi total de sol que se va observar el dia 18 de juliol de 1860 i com els pagesos demanaven la protecció de la mare de Deu. La seva estada va coincidir amb la visita de la reina Isabel II de la que relata algunes anècdotes. Parla dels presoners francesos a Cabrera, comenta les costums dels mallorquins i se refereix a la llengua local comentat que segons ell es una mescla d'àrab, espanyol, grec i llemosí. Posteriorment parla de Menorca a on pensava que se parlava angles, però conta que en arribar va constatar que ningú en tenia ni idea, cosa que sembla ser no li va agradar gens. Per contra, Eivissa es l'illa de la que se va enamorar. Això es lo que diu en el seu article: “amb gust me'n vaig de Menorca ja que es, en la meva opinió, la menys interessant de les tres illes principals. I ara introduiré el lector a la mes famosa d'aquestes , la mes variada en el seu paisatge, la mes interessant en els seus habitants i costums, la mes fructífera i, així i tot, la menys coneguda de les Balears, Eivissa, la perla de la Mediterrània”.

Al igual que l'Albufera de Alcudia, el Pla de Sant Jordi de Palma també era font de malalties. L'enginyer holandès Paul Bouvij de Schorrenberg (Amsterdam 1807 – Barcelona, 1868) va arribar a Mallorca l'any 1835 contractat per la Compañia Catalana de Industria y Navegacion i va dirigir l'explotació de les mines de carbó de Binissalem fins a 1839. Aquest mateix any va conèixer al francès i també enginyer Paul Vernière, que havia arribat del Brasil, i plegats planejaren la dessecació del pla de Sant Jordi. El 1846 se va constituir la Compañia de Dessecació del Pla de Sant Jordi per tal de convertir la zona en camps de conreu i el 1849 s'acabaren les obres. Molt oportunament, perquè en ocasió de la inundació de l'any 1850 en vuit dies va quedar completament dessecat tot el pla. Però Bouvy també va construir un moli al pla de Sant Jordi per contribuir a la dessecació, el primer moli de vent amb finalitats hidràuliques que se construïa a l'illa. El projecte en principi va ser un èxit, però l'abandono posterior el va fer mal be. Igualment va fracassar en el seu intent de repetir l'experiència a l'Albufera de Muro i també en la proposta que va fer el 1856 de construir 100 kilòmetres de tren per comunicar el pobles de l'illa: Programa de un camino de hierro de tercera clase entre Palma, Inca, Manacor y Felanitx. A mes va fer un avantprojecte de canalització de les aigües de la Font de la Vila per dur-les a Palma a pressió i el 1867 va publicar En sayo de una descripcion geológica de la isla de Mallorca.

Per acabar, ens referirem a un esdeveniment científic digne de ser contat. L'any 1905 s'havia de produir el primer eclipsi total de sol del segle XX , un eclipsi excepcional perquè seria de 180 kilòmetres d'amplitud, duraria 3 minuts i Mallorca estava en el centre de la zona d'assuredat. Havia de tenir lloc el migdia i amb unes condicions meteorològiques previsiblement excepcionals. Fins i tot el batlle de Palma va demanar als tallers i a les fabriques que aquell dia 30 d'agost no fessin fum per tal de no dificultar les observacions. L'illa de Mallorca era un indret privilegiat per l'observació de l'eclipsi. Expedicions científiques de diversos llocs del mon viatjaren a Mallorca i els resultats de les observacions se publicaren a revistes científiques de tot Europa. Tres dels articles se publicaren a la revista Nature , uns articles que a mes de la descripció de l'eclipsi comentaren aspectes geogràfics i socials relatius a la societat illenca d'aquell temps. Hi hague una expedició anglesa del Solar Physics Committe, dirigida pel premi Nobel Sir Norman Lockyer , arribada amb el creuer de l'armada anglesa Venus, un altre de la British Astronomical Association , una alemanya de la Carnegie Institution, una expedició suïssa i una italiana arribada amb el vaixell Hispania juntament amb un centenar de viatgers entre els que hi havia científics, afeccionats i turistes. Alguns s'allotjaren en el Gran Hotel i molts d'ells realitzaren excursions per l'Illa.

Membres de l'expedició suïssa fent observacions a la finca de sa Torre a Santa Ponsa

I això es tot, cal dir que no tots els científics que han visitat les Illes Balears han estat citats, ni de prop, i fins i tot pot ser que se n'hagi ignorat algun d'important. Vagin per això les disculpes per davant. En qualsevol cas, esper haver donat una idea dels períodes en que se produïren els viatges, del tipus de científics que visitaren les Illes, del que feren durant la seva estada i dels resultats d'aquells viatges. Uns viatges d'abans de que aquí tot canvies tant, d'abans de que ens trobéssim amb aquest apassionant mon globalitzat que ens ha tocat viure, un mon ben diferent al que va tocar viure en aquells viatgers.

Principal bibliografia utilitzada

de Buen, O. 1916 El laboratorio biológico-marino de Porto Pí (Precedentes – Fundación – Primeros Trabajos). Trabajos del Instituto Español de Oceanografía, 1

de Buen, O. 2003. Mis memorias. Institución Fernando el Católico, CSIC.

Darder, B. 1946. Historia de la coneixença geològica de l‘Illa de Mallorca. Ed. Moll.

Cendán Melis, A. 2007. El Dr. Jonathan Messersmith Foltz de la marina norteamericana en Mahón 1839-1841 in El hospital de la isla del rey del puerto de Mahón. Editorial Menorca.

Duran Ordiñana, M. 2006 François Étienne Delaroche in Pere Oliver Reus 2006 La recerca marina a les Illes Balears: L'origen de l'oceanografia espanyola. Govern Balear.

Fabian. Alta Mar. http://fabian.balearweb.net/

Gamundí, A. 2006 Santiago Ramón y Cajal a Mallorca in Pere Oliver Reus 2006 La recerca marina a les Illes Balears: L'origen de l'oceanografia espanyola. Govern Balear.

Gran Enciclopèdia de Mallorca

Jurado Gallardo, J. 2009 Tres ornitòlegs, tres estalons: Francesc Barcelo i Combis, Philip Winchester Munn i Adolf von Jordans. Govern Balear.

Jurado, L. 2009-2011. Baleopolis. Suplemento semanal de El Mundo.

Segui Llinas, M. Bibliografia sobre los Iibros de viaje a las Baleares en el siglo XIX. http://www.raco.cat/index.php/RevistaGeografia/article/viewFile/46076/56881

Oliver Reus, P. 2006 La recerca marina a les Illes Balears: L'origen de l'oceanografia espanyola. Govern Balear.

Pérez-Mellado, V. , Corti, C. and Vidal, J. M. 2008. Herpetological Explorations of the Balearic Islands during the Last Two Centuries. Proceedings of the Academy of Sciences, 59, Supplement I, No. 6

Pons, G. X. i Vicens, D. 2007 Geomorfologia litoral i Quaternari. Monografies de la Societat d'Història Natural de les Balears, 14.

Valero, V. Viajeros contemporáneos. Ibiza, siglo XX

Vidal, J. M. 2005-6. La ciència a l'Ateneu de Mao, des dels seus orígens. Revista de Menorca, 89

Vidal, J. M. 2003. Naturalistes Menorquins i estrangers a Menorca en el darrer terç del segle XIX. Un model de xarxa científica. Actes de la VII trobada d'història de la ciència i la tècnica.

Vidal, J. M. 2006. La ciència a Menorca en el primer terç del segle XX. Actes de la VIII trobada t'historia de la ciència i la tècnica.