ELS CIENTIFICS QUE FUNDAREN EL LABORATORI OCEANOGRAFIC DE PORTOPÍ I L'EVOLUCIONISME
Pere Oliver Reus
Centre Oceanogràfic de les Balears
Instituto Español de Oceanografía
El mes de desembre de 1831 Charles Darwin (1809-1882) va embarcar en el vaixell HMS Beagle per dur a terme un viatge de circumnavegació del planeta. El que al llarg d'aquell viatge va observar i conèixer, i les reflexions d'anys posteriors, el dugueren a formular explicacions i teories que el 1859 va concretar en la seva obra On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life. La selecció natural, el mecanisme evolutiu descrit per Darwin, planteja que tot esser viu esta capacitat per produir copies de si mateix amb lleus variacions. Però sols algunes d'aquestes copies viuen lo suficient per reproduir-se: aquelles amb unes variants mes avantatjoses en el seu entorn. Si les condicions se mantenen durant cents de generacions, les variants avantatjoses colonitzaran la població. La operació continuada d'aquest procés al llarg de milions d'anys genera uns dispositius biològics tan adaptats a l'entorn que sembla fossin dissenyats aposta. Això vol dir que tots els essers vius tenen un origen comú, un bacteri que visqué fa mes de 3.000 milions d'anys.
El catedràtic de l'historia de la Ciència José Manuel Sánchez Ron descriu a Darwin com “ un victoriano conservador y un devoto padre de familia ” i afegeix “ pero su obra científica le convirtió en un revolucionario, y como tal sufrió el destino frecuente de estos innovadores: críticas y adhesiones, odios y lealtades… Generó una revolución que fue más allá de los confines de la ciencia socavando creencias profundamente enraizadas en los humanos. Si Copérnico (1473-1543) separó a la Tierra del centro del universo, Darwin despojó a la especie humana del lugar privilegiado que religiones y filosofías le habían asignado en la naturaleza ” (Sánchez Ron, 2008).
El Professor Sanchez Ron segurament no te noticia de lo succeït a la nostra illa en el hivern de 1926, però el seu comentari relatiu al que va succeir a l'illa de Anglaterra el 1859, es pot considerar, mutatis mutandis, aplicable als fets ocorreguts a la nostra illa de Mallorca l'any 1926, ambdós entorn de l'evolucionisme. En tot cas, abans de contar aquells fets convé conèixer un poc els precedents, el personatge principal i l'entorn.
Les teories derivades de l'obra de Darwin publicada el 1859, arribaren al nostre país tot just desprès de la revolució de 1886 (Vernet, 1975). La primera conseqüència fou que durant els darrers anys del segle XIX els enfrontaments a propòsit de la teoria de l'evolució darwiniana se convertiren en un conflicte de primer ordre en el mon acadèmic i en certs casos de la societat en general. Un conflicte que per cert va coexistir amb l'anomenada qüestió universitària, centrada en la polèmica sobre la llibertat de càtedra i directament relacionada amb la posterior fundació de la Institución Libre de Enseñanza . Uns conflictes ideològics en els que participaven d'una banda lliberals demòcrates i també socialistes i de l'altre conservadors i catòlics,
La Institución Libre de Enseñanza fou fundada el 1876 per professors universitaris separats de les seves càtedres. Aquests professors compartien postulats krausistes: abandonament de l'especulació teòrica, potenciació de la pedagogia moderna, defensa del republicanisme laic i aplicació d'aquesta filosofia a la universitat, uns postulats totalment oposats al pensament tradicional i monàrquic imperant.
Un d'aquests professors era el catedràtic de Ciències Naturals Augusto Gonzalez de Linares (1845-1904), deixeble del “krausiste” Francisco Giner de los Rios (1839-1915) i íntimament lligat a la Institución Libre de Enseñanza . Aquest professor també fou el fundador, el 1886, de la Estación de Biologia Marina de Santander, origen, junt amb el Laboratori Biologicomarí de Portopí, del Instituto Español de Oceanografía creat el 1914 pel també catedràtic de Historia Natural Odón de Buen i del Cos. El professor de Buen havia fundat així mateix, el 1906, el laboratori biologicomarí de Portopí a la badia de Palma de Mallorca. Una breu cita de Gonzalez de Linares, en una conferencia pronunciada a Santiago de Compostela referint-se a la teoria de Darwin ens dona una idea del seu posicionament en relació a l'evolucionisme: “el trasformismo de las especies y la evolución cósmica, no es una teoría científica, sino la ciencia misma, la única racionalmente admisible en el sistema novísimo de los conocimientos humanos” (Vernet, 1975).
 |
Odón de Buen (1863-1945), curiosament havia descobert la seva vocació científica orientada a la oceanografia a bord de la fragata Blanca, en un viatge organitzat el 1885 pel govern de Canovas del Castillo. Un viatge que en principi havia de circumnavegar el planeta, tal com havia fet el Beagle de Darwin uns 50 anys abans i que a la fi tan sols va arribar a Cristiania, a la península escandinava i finalment a Alger (Oliver, 2008). |
A demés Odón de Buen no batejava els seus fills ni els educava religiosament i això resultava inadmissible per alguns. Conten que en aquesta època, pel seu posicionament a favor de les teories de Darwin, l'assenyalaven pel carrer dient: “mirau, aquell es el senyor que diu que venim d'una monea”.
Odón de Buen, així mateix mantenia bones relacions amb evolucionistes europeus i particularment amb Ernst Haeckel (1834-1919) introductor de les teories de Darwin a Alemanya i autor de Historia de la creación de los seres organizados según las leyes naturales que inclou un capítol titulat historia natural de la creación o doctrina científica de la evolución (Oliver, 2008). Odon de Buen també assitia a Paris a les trobades organitzades pel rumà i evolucionista Emile Racovita (1868-1947) que s'havia doctorat en ciències a la Sorbona l'any 1886. En aquestes trobades anomenades "Académia Sarah" destacats científics europeus se reunien per discutir qüestions científiques i polítiques. |
 |
Odón de Buen fou substituït a la càtedra de la Universitat de Barcelona pel també evolucionista Josep Maria Fuset i Tubià (1871-1952) que havia iniciat la seva carrera a Santander amb Gonzalez de Linares i que a les hores, i des de 1900, era professor del Institut Ramon Llull de Palma i ajudant de Laboratori a Portopí. Fuset, que era valencià, se va doctorar en ciències naturals el 1897 a la Universitat de Barcelona a on de Buen era catedràtic de Historia Natural. En aquells anys, de Buen, que explicava les teories de Darwin, ja tenia conflictes amb les autoritats eclesiàstiques i acadèmiques. Aquests conflictes provocaren, en un cas, la mobilització l'exèrcit, i també a que els seus tractats de zoologia i geologia fossin inclosos a l'índex de llibres prohibits.
Essent ja catedràtic de zoologia general a Barcelona, també Fuset ve tenir problemes semblants als de de Buen. Fou el 1915 i per haver afirmat a classe que el dogma de la immaculada concepció de Maria, per ell una simple llegenda, podria tenir una base real si fos un cas de partenogènesis. Se entén per partenogènesis la activació d'un òvul sense participació d'un espermatozou, un fenomen que se produeix de forma natural en alguns grups d'insectes, crustacis i mol·luscs, a mes de en els rotífers i altres invertebrats. Fuset probablement volia referir-se al dogma de la maternitat virginal de Maria, però el cas es que la reacció va ser immediata i enorme tant a Barcelona com a Valencia (Català, 2002).
En la seva època de catedràtic del Institut Ramon Llull, Fuset ja havia tengut problemes a Palma derivats del seu pensament evolucionista i lliurepensador. El 1906 va ser denunciat pel seu company de claustre Pedro Estelrich, catedràtic d'agricultura, per exposar a classe lo que aquest interpretava com conviccions d'ordre religiós i per problemes derivats de la gestió del jardí botànic del Institut. Finalment el 1910 Fuset fou amonestat pel Ministerio de instrucción pública y bellas artes i el rector de la Universitat de Barcelona va sol·licitar que l'amonestació fos revocada (Català, 2002). El període de la guerra civil de 1936-1939, Fuset el va passar a Mallorca i el 1941 se va jubilar.
 |
Miquel Massutí Alzamora (1902-1950) havia completat els seus estudis de batxiller a Palma l'any 1918 i es va llicenciar en Ciències naturals el 1924 a la Universitat de Barcelona a on ensenyava Fuset. Massuti se va incorporar com investigador al laboratori oceanogràfic de Palma que dirigia Francisco de Paula Navarro (1898-1960) i que pertanyia al Instituto Español de Oceanografía del que era director general Odon de Buen. Navarro que va dirigir el laboratori oceanogràfic de Palma des de els primers anys 20 fins que el 1940 fou substituït per Massuti, destaca en referència a la formació de Massuti, “ la huella profunda marcada por las enseñanzas de los profesores Fuset y Fernadez-Galiano ” (Navarro, 1950). |
En el seu relat descriu la seva desil·lusió i ens apropa al seu pensament: “... Hace unos momentos, bajo aquella cúpula inmensa, dejaba invadir mi alma de luz y de verdad. … Solo ante la historia, ante el credo infalible, junto al sepulcro del Apóstol, piedra fundamental de la Iglesia de Cristo, caí de hinojos, besé las losas y, con ellas, el corazón del mundo cristiano. Es lo eterno sobreponiéndose a lo caduco. La barca del viejo pescador de Galilea, navegando a través de las borrascas y triunfando de toda adversidad, hacía las playas de la Jerusalén Celeste. ”
L'any 1926 Miquel Massutí Alzamora va ser anomenat tresorer del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats. L'any següent, va guanyar per oposició una plaça de investigador al Instituto Español de Oceanografia , del que a les hores era Director Odón de Buen. Militant del patit republicà federal, l'any 1933 Massutí va signar la resposta al missatge dels catalans i l'avantprojecte de l'estatut d'autonomia. El 1936 conseqüència del cop d'estat del general Franco, Miquel Massuti va ser empresonat. Per sort en va poder sortir no massa malparat, com fou el cas de molts dels seus germans, parents i col·legues del Institut Oceanogràfic i, gràcies a la seva vàlua científica, uns anys mes tard va ser anomenat director del laboratori oceanogràfic de Palma. L'any 1942 se va doctorar a la Universitat complutense, el 1943 va ser anomenat magister de la majoricensis schola lulistica , el 1944 professor adjunt de l'Institut de Biologia Aplicada del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i el 1948 elegit vicepresident de la Comissió Internacional per a la Exploració Científica de la Mar Mediterrània. A la seva mort, l'any 1950, Miquel Massutí Alzamora va deixar una important producció científica. Podem dir que Massutí va ser un innovador i com comentava el professor Sanchez Ron com a tal va sofrir crítiques i adhesions, odis i lleialtats.
En aquest context, al començament de l'any 1926, varen succeir a Ciutat de Mallorca uns fets, que generaren polèmica. Un fets que consideram oportú relatar i comentar; o mes ben dit reproduir tal com els relataren els seus protagonistes i que ens han arribat en un relat inèdit de Miquel i Pere Antoni Massutí Oliver fills de Miquel Massutí Alzamora.
El dia 17 de febrer de 1925 Miquel Massuti va donar, a la Associació per la Cultura de Mallorca, una conferencia sobre l'origen marí de la vida (Massutí, 1925). Aparentment no hi hagué cap reacció fora de lo normal, fins que el gener de l'any següent en un cicle de conferencies que s'organitzà en el Museu Diocesà, un capella, Antoni Pons i Llodrà, va pronunciar una conferencia sobre el tema "del origen de la vida sobre la tierra".
A la crònica d'aquesta segona conferencia publicada pel diari La Almudaina podem llegir: “... Antes de empezar la disertación, el M. I. señor Alcover (Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda , 1862 - 1932 ) manifestó al auditorio que se hacía necesaria una explicación sobre el motivo de la conferencia del Rdo. Sr. Pont, y era que el año pasado se dio en esta ciudad, por un joven de familia cristiana, una conferencia pública, en la cual se afirmaba que el origen de la vida provenía del fondo del mar, afirmación que seguramente se hizo sin conciencia de querer destruir lo que consta en la Biblia y se desprende de las sagradas revelaciones, por todo lo cual se había indicado al sabio conferenciante la consiguiente refutación”.
A continuació, la crònica reprodueix fragments textuals de la conferencia del sr. Pont : “... todo lo que diré es fruto de lecturas encaminadas a fines apologéticos,... que la vida no ha existido siempre sobre la tierra es incontrovertible... Existe, pues, el problema de la vida sobre la tierra, y en general en todo el universo material. ... Esta cuestión sólo es susceptible de dos soluciones: o la vida es una propiedad originaria de la materia, no ofreciendo diferencia esencial entre lo orgánico y lo inorgánico, o su aparición es debida a una intervención extracósmica del Ser Supremo Creador. ... Ahora bien: ¿Puede la ciencia moderna demostrar que la vida debe su origen a la materia inorgánica de por sí, sin ninguna intervención?... Sobre estas manifestaciones se extendió el docto conferenciante, demostrando con numerosas citas de autores y aduciendo datos y estudios, el error, que entraña el afirmar que la vida tiene su origen en el fondo del mar,... Y dio fin a su interesantísimo trabajo con los siguientes párrafos: Tal es lo que hoy sabe la ciencia natural del origen de la vida. Sabe lo que sabe de todos los orígenes de las cosas; sabe que no sabe nada de positivo; sólo puede decir que la vida viene de la vida, y esta afirmación no pasa de ser una nueva tautología: eso es eso. Todo lo que ha comenzado a existir procede de la existencia esencial, eterna, infinita; todo lo que ha comenzado a vivir, procede de la vida esencial, eterna, infinita: Dios! y ¿cómo infundió Dios la vida en la naturaleza creada? ¿Con un acto propiamente creador del primer ser viviente o comunicando ya a la tierra, ya al agua, ya al aire la primera razón seminal de la vida? A eso sólo nos lo puede decir Dios mismo, por cuanto siendo posible una cosa y otra, dependía de su libérrima y santa voluntad... y terminó con la siguiente afirmación: Estimados oyentes: La Palabra de Dios nos ha explicado mejor que la ciencia el origen de la vida; los sabios sin fe son navegantes sin brújula. Dios es la vida, y la vida procede de Dios” .
A la mateixa crònica se comenta que, acabada la conferencia, Miguel Massutí va demanar la paraula i identificant-se com autor de la conferencia esmentada per Alcover, va rebutjar l'acusació de heretge que se li havia fet i segons la crònica de La Almudaina , va manifestar estar completament d'acord amb la tesi del Sr. Pont. La crònica comenta finalment que el Sr. Alcover se va congratular de les paraules del Sr. Massutí.
Però la cosa no va acabar aquí i Miquel Massuti va replicar, perquè segons ell les seves paraules a la fi de la conferencia del Sr. Pont no havien estat ben interpretades. Ho va fer amb un article titulat “Aclaracions sobre una actitud de Mossèn Alcover” del que prenem algunes frases: ”... vaig escollir lliurament un tema dels que estan dins els meus humils coneixements, i, és de Història Natural, i, desconfiant dels meus propis mèrits, vaig preferir a exposar coses originals, resumir i presentar a l'auditori paraules i conceptes de biòlegs eminents. Vaig escollir per tema “L'origen marí de la vida", creguent que el caràcter del mateix i els admirables raonaments de René Quinton (1866-1925), a la seva obra L'eau de mer, milieu organique publicada el 1904 assegura i ofereix proves de que la vida animal va aparèixer a la mar i que totes les especies zoològiques, inclosa la humana, tendeixen a mantenir, a través de la sèrie evolutiva, les condicions en que se va originar la seva existència. Es a dir que, en lloc de mutar en obediència passiva en front de la influencia del medi, tendència majoritària desprès de Darwin, en realitat la vida animal canvia per tal de mantenir internament les condicions en les que va surgir.
Pocs dies després de la publicació de la conferencia el Quadern de l'Associació... va rebre el President de l'Associació per la Cultura de Mallorca una targeta de Mn. Alcover donant-se de baixa com a soci.. que deia el següent: "... veig que ... en Miquel Massutí , davant l'Associació demostrà l'origen aquàtic dels animals, l'origen marí dels mateixos i de les primeres cèlules animals ... lo Quadern ens fa sebre que que tals barbaritats i heregies agradaren molt a la nombrosa assistència que les escoltà. Doncs bon profit li fase a l'Associació per la Cultura !. Per la meva part me veig obligat en consciencia com a capellà i com a ser racional a donar-me de baixa de soci de tal Associació. Si jo hagués sabut més prest que la conferencia d'en Massutí ... havia agradat tant molt a l'Associació tot d'una me seria donat de baixa com ho fas ara, no per despreci ni odi a vostes ( diligite homines, interficite errores ) si no per allò de l'adagi: gent amb gent i el dimoni amb son parent.
Al llegir a la premsa de Mallorca el programa del curs de conferencies del Museu Diocesà, va cridar-me l'atenció el veure entre la munió de temes, un sobre " Refutación de un error acerca del origen de la vida "... En feu sospitar tot això certa relació amb la tarja sorprenent de Mn. Alcover...”. Abans de començar el conferenciant, ... s'aixecà Mn. Alcover i explicà que... a una societat, el nom de la qual es callava, un jove que per esser fill d'una família cristiana tampoc volia anomenar, i, obeint segurament a l'idea d'agradar als seus professors - cosa que em feu una gracia extraordinària - (Massutí sens dubta entengué que Alcocer pensava en els de Buen, Fuset i altres evolucionistes lligats al laboratori de Portopí a on treballava) havia dit que la vida sortia del mar, cosa completament contraria a la Religió Catòlica i a les sagrades revelacions; per destruir aquest error era que venia el conferenciant a tractar la qüestió des del punt de vista científic.
Acabada que fou la peroració, jo vaig demanar la paraula i vaig dir...: "Jo soc En Miquel Massutí, autor de la conferencia a la qual ha fet alusió Mn. Alcover; al donar-la a l'Associació per la Cultura de Mallorca, no vaig exposar cap concepte que estiga en pugna amb lo que acaba de dir-nos el conferenciant, puix que vaig recalcar ben bé que el pas dels albuminoides constituïts dels elements que es trobaven en el mar (quant la temperatura del medi era apropiada) al protoplasma viu era desconegut ja que a aquells albuminoides els faltava una cosa misteriosa i fonamental: la Vida. Fa uns quants mesos arriba a les meves mans un llibre d'un jesuïta - el P. J. A. Laburu - tractant aqueixes qüestions i comença dient que no el mou cap finalitat catòlica ni apologètica, ja que tals conceptes caben de ple dins el Dogma Catòlic i la Filosofia Cristiana.. ... En resum... la meva consciencia de catòlic estava ben tranquila sobre aquest punt i que el dictat d'heretge, arribant-me com m'ha arribat, no me preocupa ni poc ni molt. El que jo volia demostrar i crec que vaig aconseguir-ho..., era la lleugeresa de Mn. Alcover, procedint d'aquella manera sense haver sentit ni llegit la meva disquisició...”.
Vist a la distancia dels anys, l'incident va merèixer el comentari de Francesc de Borja Moll (1970) que diu així: “Alguna vegada hi havia intervencions o comentaris del públic sobre l'assumpte de la conferencia: això que ara en diuen "col·loqui"; però no organitzat prèviament, sinó espontani, inesperat, perquè la cosa ho duia. Em record del més interessant d'aquests casos, ocorregut l'any 1926. En Miquel Massutí Alzamora havia publicat feia poc, un article en que venia a dir que la vida s'havia de cercar dins la mar, i que tots els vivents descendien remotament d'essers marins. Era una teoria que en aquell temps començava a esser coneguda dels nostres biòlegs, i el jove Massuti la va exposar d'una manera molt correcta i científica. Però ai, ¡Mare de Déu! Bona l'hagué feta. Mossèn, Alcover va considerar que aquella teoria era herètica, que anava contra la història de la Creació contada en el Gènesi, i va demanar a mossèn Andreu Pont i Llodrà que donàs una conferencia per refutar públicament aquella teoria. Mossèn Pont -que era un bon sociòleg, però no un bon biòleg- no s'hi sabé negar, i va donar la conferencia. No va anomenar al "delinqüent" contra qui anava, però tothom endevinava qui era aquest. Quan mossèn Pont hagué acabat, s 'alça un jove altíssim -el delinqüent –que seia devora mi, i demana la paraula. Mossèn Alcover, que no el coneixia però sospità qui era, la hi concedí amb cara de prunes agres. El jove llargarut va dir unes paraules, breus i serenes, en que explicà que la teoria de l'origen marí de la vida era admesa per escripturistes catòlics. Un frare dominicà va remugar mots de desaprovació, però sense alsar la veu. Mossèn Pont replicà moderadament, sense fer-se fort a contradir. Tot plegat em va fer la impressió que el "delinqüent" tenia raó i que mossèn Alcover havia tret les coses de polleguera”.
Aquests son els fets contats a partir del relat del seu actor principal, de les cròniques aparegudes a la premsa i de les impressions d'un observador privilegiat d'un dels episodis.
Miquel Massutí Alzamora va morir, prematura i inesperadament, als 48 anys, l'any 1950. Va morir cinc anys abans de la mort del antropòleg jesuïta Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955), autor de teories de les que se podria dir que cercaven un punt de trobada entre el cristianisme i les teories evolucionistes (Teilhard de Chardin, 1958, 1961). Les obres de Teilhard sens dubta haguessin interessat a Massutí. En els anys 60, Miquel Oliver Massutí (1918-2004), que, a causa de l'exili del seu pare per la persecució dels franquistes, havia viscut la seva joventut a cura del seu oncle Miquel Massutí Alzamora i que l'havia substituït a la direcció del laboratori oceanogràfic, organitzava, en els anys 60, tertúlies juntament amb l'historiador i teòleg teatí Antoni Oliver Monserrat (1926-1994) en el mateix laboratori oceanogràfic. En aquestes tertúlies sovint se parlava d'evolucionisme i l'obra de Teilhard era present als debats.
Teilhard, a traves de la seva obra, se manifestava evolucionista i acceptava la evolució com un fet demostrat científicament i inqüestionable però també intentava posar d'acord a la fe catòlica amb les teories de Darwin. Volia donar una via de sortida al pensament catòlic situant a la espècie humana com a cim de perfecció en un procés de creació inacabat, un camí cap a Deu de la ma de la ciència. Les de Teilhard foren unes teories que tot i que avui en dia se consideren desfasades i fins i tot ingènues, foren també qualificades de herètiques pels representants de la església catòlica i, en aquesta ocasió, igualment sense molestar-se en conèixer-les abans.
Tanta fou l'oposició de l'església catòlica que l'obra de Teilhard no va poder ser publicada fins desprès de la seva mort. Llegada als seus amics i fora de la companyia de Jesús s'alliberà de la censura eclesiàstica. Però en qualsevol cas l'obra de Teilhard arribà al públic sotmesa, a mes de l'autocensura del propi autor, resultat de la pressió que suportà en vida, a una segona censura, aplicada pels seus amics, una calculada estratègia per evitar l' Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum, a les hores encara vigent, ja que no seria abolit pel Papa fins l'any 1966.
Vint anys desprès de la mort de Massutí, el 1970, el premi Nobel de fisiologia i medicina Jacques Monod (1910-1976) va publicar la seva obra Le hasard et la nécessité (Monod, 1970). Sens dubta, a Massutí també li hauria d'haver interessat aquesta obra que incorpora a la teoria de l'evolució els aspectes de l'herència genètica, la teoria del codi genètic, complementant-la i analitzant la gran paradoxa dels sistemes vius, el fet de que siguin a la vegada immutables y perpètuament canviants. Una trama regular sobre la que intervenen variacions imprevisibles, las mutacions que se produeixen a l'atzar, i l'herència que obeeix a lleis. A partit d'aquell moment, tot i que l'obra de Darwin planteja un conjunt molt sòlid d'idees, se varen anar evidenciant les inevitables limitacions i les certes contradiccions encara no resoltes ni plantejades amb claredat per la teoria de l'evolució.
La teoria de Darwin, tot i la seva solidesa, va marcar un camí del que encara resta molt per recórrer. El professor del Departament de Biologia de la Indiana University Michael Lynch, planteja la seva preocupació en relació a que l'evolució se redueixi a un simple problema de selecció natural i la conveniència de que la biologia molecular, cel·lular o del desenvolupament participin en el àmbit de la biologia de la evolució, indicant, quin es, probablement, la direcció mes recomanable a seguir. I apunta la necessitat de formar una nova generació de científics en els principis basics de la teoria evolucionista sorgida a partir de Darwin (Lynch, 2008).
En qualsevol cas, l'avenç de la ciència a anat deixant a la espècie humana cada vegada mes allunyada del centre de l'escena i a la fe mes allunyada de la ciència. Es difícil imaginar com hauria reaccionat Massuti front al coneixement científic actual i a les seves conseqüències relatives a la relació de lo humà amb l'univers. Malaurada i sorprenentment la polèmica centrada en aspectes diversos de la dificilíssima, sinó impossible, coexistència de les teories evolucionistes amb les revelacions i creences pròpies de les religions cristianes va tenir continuïtat i encara la te avui en dia.
Avui es la teoria creacionista la que continua posant en dubte les evidencies científiques relatives a l'origen de la vida sobre el nostre planeta. En realitat, aquest moviment, tan sols pretén, com feren en el cas de Fuset al Institut Ramon Llull de Palma, ara fa un segle, en el de Odon de Buen i el mateix Fuset, uns anys mes tard a Barcelona, o en el de Massuti a Mallorca l'any 1926, obstaculitzar o impedir la difusió de la evolució biològica amb la pretensió de que siguin els mites que conten que els essers vius foren creats per un esser intel·ligent i superior el que se ensenyi als centres educatius.
Com diu el Professor Sanchez Ron, l'evidencia científica “ socava creencias profundamente enraizadas en los humanos” i, com ja s'ha citat abans, afegeix “ Darwin despojó a la especie humana del lugar privilegiado que religiones y filosofías le habían asignado en la naturaleza ” (Sanchez Ron, 2008). En resum una lluita de grups religiosos ultraconservadors per les claus del poder. Grups fonamentalistes bíblics, que pretenen, mitjançant la crítica de la teoria evolutiva, promoure l'idea de que el creacionisme, l'anomenat disseny intel·ligent, pot ser considerat una teoria científica. E l catedràtic de Biologia Animal de la Universitat de Granada Manuel Soler , es contundent i, explica que la evolució biològica no es un dogma en el que es pot creure o no, sinó un fet demostrat científicament en infinitat d'ocasions i afegeix que ni el creacionisme ni el disseny intel·ligent tenen res a veure amb la ciència, i que tan sols es tracta d'una ideologia defensada de fonamentalistes religiosos. Una cosa son els coneixements científics, diu el professor Soler, i un altre ben diferent les supersticions o les creences (Soler, 2008) .
El mètode científic, ha permès, fins al dia d'avui, demostrar sobradament que l'hipòtesi de Darwin, en el cas de que no fos suficient el que el propi Darwin va aportar en la seva defensa, era correcta. La evolució dels essers vius es un fet rotundament demostrat.
BIBLIOGRAFIA
Català Gorgues, J. I. (2002): De la reproducción animal al dogma: un caso de conflicto entre ciencia, religión y libertad de enseñanza en la España del primer tercio del siglo XX. Actas del V Simposio de Sociedad Española de Ciencias de las Religiones. Valencia 2002.
Lynch, M. (2008): Great expectations. Nature, Vol. 456, 7220: 318.
Massutí Alzamora, M. (1925): L'origen marí de la vida. Conferencia donada a l'Associació per la cultura de Mallorca el dia 17 de Febrer de l'any 1925. Impremta Bartomeu Reus. Felanitx: 25 p.
Moll, F. de B. (1970): Els meus primers trenta anys. Memòries, Vol. 1: 144-145.
Navarro, F. de P. (1950): “In memoriam” Miguel Massuti Alzamora, Boletin del Instituto Español de Oceanografia: 37.
Monod, J. (1970): El Azar Y La Necesidad , Barral Editores
Oliver, P. (2006):La recerca marina a les Illes Balears: Els origens de l'oceanografia espanyola. La ciencia a les Illes Balears, 5. Govern de les Illes Balears.
Oliver, P. (2008): Odón de Buen. Un segle d'oceanografia a les Balears. Estudis Balearics, 88/89: 17-24
Quinton, R. (1904): L'eau de mer, milieu organique
Sanchez Ron, J. M. (2008): La obra de un científico genial. El victoriano revolucionario. El País 15/03/2008
Soler, M. (2008) ¿Desciende el hombre del mono?. El País 23/2/2008
Teilhard de Chardin, P. (1958). La visión del pasado. Taurus Ediciones.
Teilhard de Chardin, P. (1961). La aparición del hombre. Taurus Ediciones.
Vernet Gines, J. (1975): Historia de la Ciencia Española. Instituto de España, Catedra “Alfonso X el sabio”: 311 p.