La versió definitiva d'aquest treball va ser presentada a les V Jornades d'Estudis Locals d'Alcúdia l'any 2007 i va ser publicada per l'Ajuntament d'Alcudia el mateix any

Història i orígens de la pesca al bou

Pesca de bou amb parella el 1872 a Mallorca

La pesca del bou consisteix en arrossegar pel fons de la mar un sac per tal de capturar els peixos. En els seus orígens per aconseguir que aquest ormeig de pesca mantingues oberta la seva boca en sentit horitzontal eren necessàries dues barques que estiraven d'ell, una parella de barques, mentre que l'obertura vertical s'aconseguia amb flotadors de suro a la part superior i ploms o cadenes a la inferior, elements que a demés ajudaven a gratar el fons en mes eficàcia per capturar els peixos que viuen enterrats en ell. D'aquí li ve el nom de bou, del fet que sigui un parella d'elements el que tiren d'ell per arrossegar-lo pel fons de la mar, tot i que en alguns indrets tambe haurien pogut utilitzar-se parrelles de bous per arrosegar-lo des de terra. Mes tard s'introduïren les portes, dos pannells situats un a cada costat de la boca de la xarxa i que estiren d'ella cap a fora mantenint-la oberta. A les hores ja no eren necessàries dues barques per arrossegar la xarxa, però aquest sistema de pesca va conservar el seu nom original (Sembla que a Mallorca com a altres indrets també l'anomenen vaca. L'Alcover-Moll recull el nom vaca). Poc a poc aquestes barques de bou anaren pescant cada vegada en aigües mes profundes allunyant-se de la costa i per aquesta raó el peix que duien a terra va anar variant de les espècies típiques dels fons pròxims a la costa, a on començaren a pescar, a espècies cada vegada de mes fondària.

Art de bou modern arrossegant sobre el fons de la mar tirat per una sola embarcació utilitzant portes per assegurar l'obertura horitzontal

Barca de bou tradicional i una gambera

Quan començaren a pescar a la plataforma continental mes profunda i mes enllà capturaren lluços grossos i escamarlans i mes tard arribaren a fondàries fins i tot de 800 metres per pescar la gamba de profunditat. Aquestes barques de bou que pesquen gamba a més fons son anomenades gamberes.

La pesca al bou es una modalitat de pesca que s'ha de practicar sobre fons a on la pendent no sigui molt pronunciada i que estiguin lliures de roques o altres obstacles a on se puguin enganxar les xarxes o els altres elements utilitzats per l'embarcació per arrossegar-la. Quan eren dues les barques que pescaven en parella i mes encara quan el seu únic sistema de propulsió era la vela llatina i el vent, la maniobra per calar i llevar l'art no era gens senzilla. Era una de les dues embarcacions la que duia l'art i a on anava el patró i una vegada calat passava un cap a l'altre barca per començar a arrossegar l'art i al revers per llevar-lo.

Maniobra de calar el bou per una parella

Llevant un bolitx des d'enterra

En tot cas cal dir, que el bou no es l'únic sistema de pesca de ròssec que existeix. El gànguil i la draga o altres modalitats que utilitzen estructures rígides per mantenir la boca de la xarxa oberta també son de rosec, però no son de bou i la multitud de sistemes, pràcticament desapareguts avui dia i que estiren la xarxa des de terra com el bolitx o la xàvega, també son de rosec, però tampoc són arts de bou. Més tard aparegueren embarcacions que utilitzen tangons laterals per assegurar l'obertura horitzontal de la xarxa o també xarxes que pesquen separades del fons i podríem discutir si son de bou o no, però en tot cas mai no n'hi ha hagut d'aquests ormeigs a les nostres illes.

No esta clar de com i quan va ser introduït aquest sistema de pesca , encara que sembla que va ser en els primers anys del segle XVIII, ja que el 1726 se va concedir permís al gremi de pescadors de Barcelona per pescar amb parella.(Lopez y Arbex, 1991). Probablement va arribar de França a on ja s'utilitzava en el segle anterior (Thomazi, 1947). Però el que si esta ben documentat és que la seva introducció va ser sempre molt polèmica. No sols per raons ecològiques es a dir pel mal que feien aquestes xarxes en el fons de la mar i a les espècies que en ell viuen sinó també i sobre tot pels danys que causaven en altres arts de pesca com son les xarxes o els palangres calats en els fons a on pescan els bous. En tot cas del que no hi havia dubte era, per altre banda, de la gran eficàcia a l'hora de capturar peix i de la relativa senzillesa de maneig d'aquests arts de pesca, en definitiva de la seva rendibilitat. Lleonart i Camarasa (1987) comentan que el 1722 Joan Salvador Riera ja descrivia la pesca de bou amb parella a Catalunya i per una reedició facsímil de 1991 de Observaciones sobre la pesca llamada de parejas de bou; utilidad y necesidad de su uso en el golfo de Valencia publicada el 1866, tenim noticia que el 1723 la se va prohibir la utilització d'aquest sistema de pesca, un altre mostra, a mes, de la controvèrsia que va provocar la introducció d'aquesta modalitat de pesca.

La pesca de bou a Mallorca

No tenim una notícia exacte de quan fou introduïda aquesta modalitat de pesca a Mallorca, encara que es probable que fos en el darrer quart del segle XVIII . La poca inquietud pel progrés i la innovació dels pescadors mallorquins i els imposts que gravaven la activitat de la pesca, a mes de la situació de guerra amb altres potències europees, sobre tot amb Anglaterra i els corsaris i pirates que, del nord i del sud arribaven a la Mar Balear podien ser raons suficients per no aconsellar emprendre aventures que obliguassin a fer grans inversions ni a allunyar-se massa de la costa.

La Societat aconsellava el coneixement de les tècniques de pescar i conservar els peixos seguint les instruccions proporcionades per l'obra de Henri-Louis Duhamel du Monceau Traité général des pêches [maritimes, des rivières et des étanqs], et histoire des poissons quelles fournissent, tant pour la subsistance des hommes, que pour plusieurs autres usages qui ont rapport aux arts et au commerce publicada a Paris entre 1772 i 1779 .

	Duhamel, en la seva obra, descriu detalladament la pesca de bou amb parella, encara que igual que Sañez Ruguart se mostra molt crític amb aquesta modalitat de pesca. Aquestes barques pescaven tota la setmana sense entrar a port i utilitzaven una tercera embarcació enviada cada dia a terra per dur el peix al mercat . Per tal de protegir els recursos pesquers, la pesca de bou sols estava permesa de octubre a maig . En aquell temps, segons aquesta mateixa publicació a Mallorca se pescaren 452.930 quilos de peix. D'aquesta captura, 112.800 quilos varen ser realitzades per les barques del Port d'Alcudia a on, encara que no hi havia barques de bou , ni havia 13 de palangre, 3 bolitxeres, 5 de tresmall i 5 soltes a mes de 9 barques que se dedicaven a la pesca del corall. Les primeres notícies de barques del bou a Alcúdia La notícia més antiga sobre una parella de barques de bou a la vela, i sense motor, és la parella propietat de Cosme Ferrer Ferrer . Les barques eren els llaüts Antònia i l' Isabel ambdues de la llista tercera d'Alcúdia amb les matrícules 135 i 136 respectivament (1).
Barques de Cosme Ferrer ?

No sabem amb exactitud des de quin any pescaven però sabem que des de feia molts d'anys com diu l'acta de la Cofraria de desembre de l'any 1924 , ho feien a l'illa de Menorca des d'octubre a maig hi que treballaven durant tot l'any setze persones (2). S'ha de destacar que tot i ser als anys 20 encara es pescava sense motor i encara era vigent la mateixa veda que ens explica l'Arxiduc cap a 1872, la prohibició de pescar fora dels mesos indicats, es a dir des d'octubre a maig.

Algunes fonts orals ens han proporcionat informació sobre aquestes embarcacions que eren conegudes popularment com “la parelleta”. Una hipòtesi de treball, atenent al seu sobrenom podria ser que fossin les dues barques més petites que surten a la foto del cap del moll on hi compareixen dues parelles del bous.Una altra dada a tenir en comte és la informació aportada pels descendents d'Antoni Domingo Vera que havia estat propietari de barques de bou i que el febrer de 1925 tenia 70 anys. El Pòsit per aquest motiu li va concedir una pensió de quinze pessetes mensuals (3). Aquesta dada tot i no aportar massa informació ens inclina a pensar que segurament les seves embarcacions ja devien treballar a finals del segle XIX o a principis del XX . Els anys 20. La pesca abans del motor Els anys 20 suposen un canvi radical a la indústria de la pesca, a Alcudia. Per una banda es constitueix el nou Pòsit de Pescadors d'Alcúdia (4), (també anomenada Societat de pescadors) el 13 de maig de 1922 i per altra banda s'haurà d'afrontar al nou repte econòmic i tecnològic que suposarà la introducció de motors a les embarcacions (5), a favor dels seus associats. Tot fa pensar que a finals de 1924 els armadors ja havien decidit quins motors havien d'incorporar al seus bastiments.

Barques de Pollença, Calafiguera i Alcudia anys 1920-30

Aquesta innovació va afectar a totes les modalitats de pesca, algunes més que d'altres, però segurament la que va canviar més radicalment va ser la pesca al bou. Hi ha constància que a l'any 1924 encara hi havia moltes parelles de bou a Alcúdia que encara no portaven motor. La motorització va suposar a la llarga l'extinció de la pesca en parella , amb els motors ja no era necessaria la utilització de dues barques i el rosec per una sola embarcació se va anar imposant. La xarxa o bou també va experimentar canvis. Davant aquests canvis tecnològics i els reptes econòmics que hagueren d'assolir molts d'armadors alguns van vendre les barques, altres abandonaren o canviaren d'activitat. El préstec de la confraria sol·licitat l'any 25 que sumava 90.000 pessetes i no fou completament liquidat fins els anys 40, després d'haver-hi hagut molts d'intents d'embargament per impagament d'alguns dels socis deutors. A l'acta de dia 6 de gener de 1925 es recull la relació de marques de motors, potència i preu que cada armador havia considerat més adient per la seva embarcació, una vegada que s'havia concedit el préstec a la confraria. Els motors de més potència destinats a ser instal·lats a les barques de bou de Cosme Ferrer (6) eren els dos motors Avance de 20 hp que valien 9000 pts cada un d'ells. Possiblement hi havia més parelles de barques de bou a Alcúdia en aquests anys, ja que es cita a la mateixa acta (06-gener-1925) el cas d'Antoni Seguí Albertí que encara no estava decidit i dubtava dels tipus de motors que havia d'instal·lar a la seva parella de bous. Una possibilitat és que ni les barques ni l'armador fossin d'Alcúdia i que es tractàs senzillament d'un associat d'un altre port que hagués fet el préstec a través del Pòsit d'Alcúdia (7).

Barques de bou a Portocolom a 1940, 1953, 1960 i 1975

Port d'Alcudia anys1920

Les dificultats per fer front als deutes adquirits amb la instal·lació de motors feren que algunes parelles fossin venudes, com la de Cosme Ferrer que va vendre la meitat de la parella a Joan Cifre Cerdà. El préstec concedit als dos era de 18.000 pts (8). Un altre motiu que pot explicar la possible venda d'una de les dues embarcacions és el fet que a la llarga amb els motors ja no feria falta pescar amb parella per pescar al bou.

Si això fos cert voldria dir que cap a l'any 1925 o 1926 ja pescaven al bou amb una sola barca. Un cas diferent reflectit a l'acta de 16 d'octubre de 1926 és el de la parella de bous Caballo Marino i María Magdalena. Joan Vicens Tomàs propietari del llaüt Caballo Marino matrícula 48 de la tercera llista d'Alcúdia que formava parella amb l'altre barca de Bartomeu Ferrer Tous i soci de la confraria, va vendre a Bartomeu Ferrer la seva barca ja que el primer se'n havia d'anar. El crèdit concedit fou de 13.000 pessetes que és el preu que constaven dos motors Deutche de 12 hp.

Els germans Ramis. La pesca al bou com a indústria

Els germans Ramis Mut representen per ells mateixos un cas digne d'estudi tot i que de moment no s'ha fet cap estudi històric exhaustiu sobre la família. Els germans Ramis Mut són un exponent de nissaga lligada a la mar i a totes les activitats econòmiques que s'hi relacionen. El fundador de la família, Jaume Ramis havia estat contramestre en el primer cuirassat de l'armada espanyola el Numància. (circa 1865). El pare deixà als fills una barca, ben aviat el major de la família, Jaume, va veure que el seu futur eren els negocis i ben aviat els germans Ramis Mut es dedicaren a l'exportació de la llagosta. La confraria o societat de pescadors llogava a Jaume Ramis vivers de la seva propietat (9).

Jaume i Damià Ramis Mut, eren homes de negocis com també el seu germà Joan i s'havien enriquit amb el contraban de tabac durant la I Guerra Mundial juntament amb el seus socis Antoni Ques i Joan March. Foren naviliers fundadors de la Naviera Mallorquina i propietaris del pailebot més gran construït mai el San Mus .

Propietaris de les drassanes del Barcarès , on es formaren els darrers mestres d'aixa actius a Alcúdia (10), bastiren llaüts per anar a fer contraban de tabac al nord d'Àfrica i explotaren la concessió per tallar pins de Formentor. Exportaven productes agroalimentaris i escorça de pi cap a la Península.

Jaume Ramis Mut i la seva dona Catalina Colomar

No hem d'oblidar tampoc per acabar d'arrodonir el perfil d'home de negocis de l'època el vessant polític dels Ramis. Jaume, el germà gran es va dedicar a la política essent batlle en dues ocasions en el bienni 1916-7 i l'any 1931 durant la República. Morí assassinat a Alger l'any 1933. Joan Domingo Truyols (1904-1988), mestre d'aixa que va aprendre l'ofici precisament al taller del Barcarès propietat dels Ramis, conta que cap a l'any 1919 o 1920 les drassanes es tancaren per falta de feina, també conta que cap a l'any 1926 el taller dels Ramis al Barcarès va tornar obrir i ell hi va tornar a fer feina. En aquesta segona època va fer bastiments molt grossos de 30 metres d'eslora que deien que eren per anar al contraban (11). Allò cert, és que els anys bons del contraban havien estat els de la I Guerra Mundial, un cop acabada la guerra, la serradora dels Ramis del Barcarès tanca.

La represa de l'activitat del taller del Barcarès cap l'any 1926 coincideix amb l'inici de l'activitat de les parelles de bous dels Ramis iniciada cap a l'any 1923. Els germans Ramis s'havien enriquit amb el contraban i la pesca al bou fou un recurs per a invertir la fortuna que havien acumulat no feia gaire temps (12). Tot i ser coneixedors dels oficis de la mar els Ramis actuaren com a inversors capitalistes en un moment que les coses començaven a canviar en el món de la pesca de bou a Mallorca. El fet d'introduir motors com a sistema de propulsió significava un repte que dues persones acabalades podien assumir.

Els inicis

El desembre de 1923 els germans Ramis compraren la Carmencita Ferrer, barca que es destinaria a fer el transport del peix de les parelles i tot i que la compraren a bon preu al port de Barcelona, tenia defectes a la quilla (13). El 26 d'agost de 1928 veneren una tercera part d'aquesta barca a un tal Parpal . L'inici de la dictadura de Primo de Rivera possiblement va comportar algun privilegi als germans Ramis. Els moviments inicials de Jaume Ramis en l'activitat de la pesca al bou són palesos al llibre d'actes de la Confraria de Pescadors d'Alcúdia. Segurament acostumat a ser batlle, a tenir poder i a exercir-lo en benefici propi va fer que la seva actitud entràs en contradicció amb els interessos d'un sector important dels associats a la confraria d'Alcúdia.

Els primers problems es deixaren sentir quan el desembre de 1922 es volia apujar el preu del lloguer del local social de la confraria de pescadors d'Alcúdia que aquesta ocupava a la plaça Constitució . El lloguer era de 300 pessetes anuals i es volia augmentar 100 pessetes més durant quatre anys, donat que la Societat ocupava tota la casa. La casa sembla que era propietat de Damià Ramis i ell es desentengué del tema al·legant que qui portava aquests temes era el seu cunyat. Tot fa pensar que era una manera de presionar per tal de controlar la Societat, encara que Damià Ramis era sovint de viatge i potser per aquest motiu era el seu cunyat qui li duia aquests temes (14).

L'acta de dia 1 de gener de 1923 torna a comparèixer el tema de la puja del lloguer del local, la casa és confirma que era de Jaume Ramis amb qui el president té converses sense arribar a saber que passa si el preu s'apuja o no. El president de la societat també té converses amb Gabriel Massanet. Es fa una comissió per tal de què els contractes els faci la societat i que es consulti a la junta en ple per tal d'evitar situacions com la que s'ha produït (15). En un altre moment Jaume Ramis juntament amb el representant de l'administració no vol cobrar les accions que per sorteig els hi ha correspost cobrar, al·legant que volen ser els darrers en fer-ho (16) (1-gener-1923).

Jaume Ramis tenia motius segurament per ser benevolent ja que estava posant en marxa les parelles de bous i la posada en funcionament entrava en contradicció directe amb la majoria de armadors de barques petites, com passava sovint des dels inicis d'aquesta modalitat de pesca en el segle anterior. La influència dels Ramis era tan gran que la Societat havia de recórrer al lloguer dels seus vivers de llagostes, una de les principals activitats dels pescadors de la Societat. La proposta era pagar una pesseta setmanal. El lloguer quedaria extingit el 31 de gener de 1923 (17).

Portada del reglament del pòsit de pescadors (1922)

El moment més àlgid d'aquesta tensió arribà a finals de l'any 1923 quan tornaren a sorgir els problemes del lloguer del local social del Pòsit de Pescadors que a la llarga s'acabaria traslladant a la casa coneguda com es Canyar. Dia 26 de desembre de 1923 s'havien de renovar les vacants de la junta rectora de la societat, Jaume Ramis Mut proposà una sèrie de candidats. Es passà a la votació i sortí elegit el president que ell proposà Pere Daniel Pomar, en canvi sortí derrotat el secretari que havia proposat; Antoni Ques per 28 vots a favor i 49 a favor de la reelecció de l'anterior secretari Tomàs Albertí (18). Tres dies després, dia 29 de desembre de 1923, es torna convocar junta general a la Societat hi assistiren més de 215 socis. La junta s'havia convocat de forma extraordinària amb la presentació d'un escrit per més de 40 socis, el motiu de la convocatòria era anular el nomenaments de la junta rectora anterior proposats per Jaume Ramis (19).

Arribada del cos de Jaume Ramis al port d'Alcudia l'estiu de 1933 Plaça de la Constitució d'Alcudia a on s'ubicaven els locals de la Confraria

Aquest fet representa un trencament amb el tutelatge que intuim havia iniciat Jaume Ramis amb la Societat de Pescdors d'Alcúdia. L'estira i arronsa no s'acabà aquí, Jaume Ramis a la llarga deixà de ser soci i la Societat canvià de local traslladant-se a un local proper de la plaça Constitució. El fet de ser soci significava haver de pagar l'1 % de les captures efectuades. En data de 5 de febrer de 1924 la junta del Pòsit reclamava als patrons de les barques de Ramis els motius perquè no pagaven aquests diners i ells adduïren que no els feien efectius perquè el propietari els ho havia ordenat , tot i que mostraven bona predisposició a pagar els que els correspongués. S'acordà escriure una carta a Jaume Ramis per demanar-li si tot això era cert i si tot era una estratègia per donar-se de baixa de la Societat (20).

Però possiblement davant d'aquests moviments i del fet de no voler pagar les quotes podria ser una de les explicacions a aquest interès de Jaume Ramis manifestat des de l'any 1923 per tal de controlar la confraria de pescadors d'Alcúdia en benefici propi. Jaume Ramis deixà de ser soci no sabem exactament quan, de fet no sabem si es donà de baixa o l'expulsen. En tot cas sabem que el 3 d'agost de 1924 ja no n'era soci de la Societat . En aquesta data la confraria manifestà el malestar creat i expressà la més enèrgica protesta per la campanya de persecució iniciada contra la Societat per haver-se enfrontat i no haver permès que Jaume Ramis Mut posàs un Junta en benefici propi. En aquesta campanya contra la Societat s'involucrà als tinents de batlle Francesc Sureda i Antoni Ferrer. També es criticà la campanya de difamació empresa pels patrons Josep Rebassa Fuster, Josep Rebassa Pons i Jaume Simó Palerm contra la Confraria. Escamparen difamacions per Alcúdia i Ciutadella a favor dels interessos de Jaume Ramis i dels representants municipals que li feien costat (21).

Les barques i els motors

Els germans Ramis Mut tenien diferents tipus d'embarcacions algunes dedicades al transport de llenya des del pinar de Formentor com la Barcarès, altres dedicades a la pesca o al contraban com la Sahara o el Sant Bartolomé. Algunes havien estat construïdes al seu taller i altres havien estat adquirides de segona mà en diferents ports. Hem esmentat el cas de la barca que compraren a Barcelona, la Carmencita Ferrer , l'any 1923 i que havia de servir per fer el transport del peix de les seves parelles. Una de les seves parelles era l 'Antònia i Ramis , composta per dues barques segurament bessones, l' Antònia en un acta de reconeixement d'1 de setembre de 1924 es diu que és de la llista tercera d'Alcúdia, matrícula 340, el Ramis la 341, desplaçava 14,50 tones i era de nova construcció. Portava un motor Avance de 25,30 cavalls i estava dotada amb una embarcació salvavides. L'any 1924, una quarta part de l'esmentada parella era propietat de J. Huguet Sintes de Menorca. L'any 1930 a L' Antònia ja li havien canviat el motor per un més gros i portava un motor Bolinder de 45 cavalls (22).

Motor Avance	Motor Bolinder

El febrer de 1924Antoni Domingo Calafat i Pere Massanet eren patrons de la mateixa parella de bous propietat de Jaume Ramis. No sabem ben bé quina de les dues, l'Antònia i Ramis o la Julieta i Joven Emilio però sabem que pescaven a Ciutadella (23).

Una altra parella propietat dels Ramis era el Julieta i el Joven Emilio ( o Emilia). L'any 1924 el Joven Emilio tenia les següents característiques: no tenia motor, tenia matrícula de Palma, foli nº 1 de la llista 2ªB, desplaçava 14,29 tones, eslora 12,01metres, màniga:3,92 metres i puntal 1,52 metres. La Julieta per una acta de reconeixement de dia 2 de maig de 1925 sabem que era de la llista tercera d'Alcúdia amb el foli nº 73 desplaçava18'89 tones, portava un motor Avance de 25 cavalls i era una barca vella ja que estava en els 2/3 de la seva vida útil. De la Julieta sabem que prop de la festa de sant Jaume de 1932 patí danys en una costella i estava varada al port de Ciutadella. La causa havia estat una rissaga que s'havia produït en aquest port (24). El Joven Emilio fou venut a Pollença l'any 1940 per Antònia Ramis, filla de Jaume Ramis Mut. Els germans Ramis a més de tenir les parelles de bous de les esmentades barques devien tenir participació en altres parelles de la mateixa manera que part de l'Antònia i Ramis era d'un soci seu J. Huguet Sintes o de la mateixa manera que la barca que portava el peix hi tenia una part el senyor Parpal, també de Menorca. Aquesta conclusió es pot extreure del fet que dins la carpeta referida a les dades estadístiques on es recull el peix pescat per mesos i el que guanyen per setmanes compareixen altres noms de parelles de barques de bou: Parella Feliu i Jaume I i Jaume II . L'ormeig La font per extreure informació sobre els ormetjos emprats per les barques dels Ramis s'ha obtingut d'una carpeta amb correspondència comercial i factures entre aquests armadors i l'empresa Cholvis y Martínez del Campello a Alacant.

Antoni Domingo Calafat, patró de les barques dels Ramis i la seva cartilla de navegació despatxada per navegar a Menorca

Bou d'aquell temps estes d'amunt es moll

No podem precisar si la informació es completa, però tot fa pensar que llevat d'alguna perdua tota la carpeta recull aproximadament tot els anys en què els germans Ramis es dedicaren en aquesta activitat. Això en termes d'anys significa informació des de 1923 fins a gener de 1929. Dia 1 de setembre de 1924, segurament en una de les primeres cartes afirmen “ Nos congratulamos de todas veras de heberle abierto cuenta en nuestros libros...”. Dues setmanes després en una altra els fabricants alacantins demanen al client Jaume Ramis quines característiques han de tenir els bous que els han de servir:

“¿El bou que nos pide mensualmente ha de ser los caseretes de 300 mallas? ¿El hilo fino que desea un poquito más gordo és el de los caseretes?

La red fina que nos pide para un Bou de reserva de 300 mallas, ¿se refiere a un bou completo o solo a un juego de caseretes? (25).

El senyor Jaume Ramis o bé el seu secretari va escriure damunt la còpia, si a tot. És de destacar que al principi de la correspondència comercial es trametia un bou setmanal i cap a l'any 1929 eren dos bous setmanals la qual cosa ens fa pensar que l'ormeig patia molt i sovint es perdia o també que cap a l'any 1929 es necessitaven més bous perquè tenien més barques.

S'ha de destacar que les primeres cartes que l'empresa Cholvis y Martínez va enviar a Jaume Ramis anaven dirigides a Alcúdia i que posteriorment es dirigiren a Ciutadella, la qual cosa fa pensar que inicialment l'activitat es dissenyava a Alcúdia i progressivament l'activitat es desenvolupà a Menorca. El sistema de transport emprat per trametre les comandes dels bous eren els propis pailebots dels germans Ramis. Els materials per fer les malletes eren el canyom i l'espart. La casa suministradora els fa saber que el preu del cànyom ha pujat molt i que ells no fabriquen malletes d'espart. Van fent proves amb els bous i sembla que els bous de 400 malles que són els que havien servit no són bons com ja s'esperaven els fabricants.

Un fet molt important que corroboraria la introducció de la pesca amb una sola barca els la carta de dia 6 d'octubre de 1925 en què l'empresa del Campello vol saber les característiques de la barca per confeccionar la vaca. A la factura de 4 de desembre de 1925 s'inclouen per primera vegada dues portes que costen 70 pessetes cada una.Dues setmanes més tard, dia 19 de desembre els fabricants dels bous feliciten el seu client per l'èxit que ha tengut en la nova pesca. També s'esmenta que amb les portes per la nova modalitat de pesca el cables de tir han d'anar entre les dues i dues i mitja i algú va dibuixar un rellotge al darrera d'una de les cartes comercials per veurer-ho mes clar.

En una carta anterior de dia 15 de novembre que s'anuncià la tramesa dels bous i les portes de la vaca es sorprèn que emprin malletes de 60 braces i 50 quilos de pes. Aixo es probablement perque seguien demanant els bous més llargs que els utilitzats per les parelles. Aquest fet es confirma en una carta de 4 de desembre en que es parlava de les portes i de la necessitat de que els bous fossin més petits si havien d'anar arrossegats per una sola barca, els Cholvis y Martínez justificaven els seus arguments amb l'experiència d'un patró amic seu de Barcelona de la casa Galiana i Vejarano (26).

L'octubre de 1926 el període de tempteigs ja s'havia acabat i els fabricants d'Alacant felicitaven a Jaume Ramis pel resultat que li estava donant la vaca de la seva barca gran i li desitjaven un resultat igual per les noves baques que havia d'armar. La transformació ja estava feta i s'havia passat de la pesca amb parella a la pesca al bou amb una sola barca .

La pesca i els beneficis. Dades estadístiques

La documentació on s'han obtingut dades sobre les xifres de captures i el seu valor comercial es parcial i fragmentària. D'una banda compareixen un fulls estadístics mensuals i per jornada, a vegades no s'indica el mes ni l'any, es fa una taula resum amb les captures obtigudes. S'indica el nom de cada una de les parelles de bous (Antònia i Ramis, Julieta i Joven Emilio, Jaume I i Jaume II, Parella Feliu ). La taula inclou tres columnes que classifiquen el tipus de captures: primera a 2 pessetes el quilo, morralla que es pagava a 0'90 cètims, gerret a 0'60 cèntims el quilo, i pops i rajades a 0'60 pessetes el quilo. Al final es computa tot el que ha pescat la parella i el que representa en pessetes. Se podria fer un estudi més profund calculant els dies que surtien a pescar. Sembla que pescaven molt, tot i que les despeses eren grans si tenim en compte la quantitat d'ormeig que gastaven i el que constava mantenir la dotació d'una parella. Per exemple L' Antònia i Ramis el mes de gener de 1925 ofereix les següents dades:

Dies treballats 22
Quilos de 1ª= 2488 a 2 pessetes = 4976 pessetes.
Quilos de morralla1920 a 0'90 pessetes = 1728 pessetes.
Quilos de gerret = 11.805 a 60 cèntims =7.083 pessetes.
Quilos de pops i rajades = 2312 a 50 cèntims = 1156 pessetes.

TOTAL de quilos pescats: 18.525 quilos
VALOR en pessetes: 15.148 pessetes.
Dia de més captures del mes: dia 14 de gener amb 1.509 quilos.
Dia de més valor monetari de les captures: el amb 1.140'50 pessetes.

El valor de la pesca durant el mes de gener de 1925 significà pels armadors obtneir uns benefics bruts de la meitat del valor en pessetes; es a dir 7.504 pessetes, un motor Avance de 25 hp costava 9000 pessetes.

La vida quotidiana

La tripulació aproximada d'una parella de bous estava formada per vuit persones a cada una de les barques sense comptar el patró. S'ha esmentat anteriorment el cas de la parella de Cosme Ferrer que ocupava setze persones de cap a cap d'any tot i que sols treballava els mesos permesos, és a dir d'octubre a maig.

El que guanyaven els mariners embarcats en les parelles dels germans Ramis Mut sortia de la següent formula: La meitat del producte de la pesca era per les dues barques que formaven la parella, de l'altre meitat es feien parts i dues corresponien als patrons, part i mitja a cada un dels dos xofers, una part a cada mariner, una part per a l'armador (el que adobava l'ormeig), una altre part pel seu ajudant (27). Els guanys es repartien setmanalment, hi havia ocasions en que es pescava set dies seguits i en alguns casos més (14 dies o potser en alguna ocasió més dies).

La pesca al bou era molt dura com reflecteix aquesta dita popular:

“Els que pesquen amb bou
són els pescadors més valents
que no temen el temps
ni si plou o si no plou”.

El contracte que té data de 30 d'abril de 1926 a Ciutadella ens fa pensar que tot i que els canvis tecnològics s'estaven introduint el règim de guanys seguia funcionant de la mateixa manera que quan es pescava amb parelles tot i que les barques segurament ja començaven a pescar soles.

Les dades estadístiques que es conserven de les captures i dels guanys obtinguts per setmanes són sempre referits a parelles. El nombre de parts que es feien oscil·laven entre 21,50, 19,50 i 20,50 pessetes. Aquestes dades a més de confirmar que la tripulació constava de 7 o 8 mariners, més els patrons respectius, possiblement indica que hi devia haver algunes variacions en el nombre de mariners embarcats cada setmana. Al contracte anteriorment citat es feia esment de què el patró no podia desembarcar-se, en tot cas havia d'avisar en vuit dies d'antelació. El resultat econòmic de les setmanes de pesca, es a dir el que cobrava un mariner oscil·lava entre les 23,50 i les 103,05 pessetes segons les captures i dies treballats . Altres setmanes a títol d'exemple un mariner d'aquestes barques havia cobrat: 67,60, 56,60, 52,45, 26, 25,65, etc. Gairebé sempre es retirava una quarta part al patró i potser es repartien beneficis. Als fulls on es calculen les parts setmanals, a l'esquerra en una columna, s'hi fa constar el valor del peix i a la dreta les despeses . De la resta en surten els beneficis que s'han de dividir per dos reservant-ne una meitat pels armadors de les barques .

A partir de les despeses es podem intentar intuir com era la vida a bord. Les despeses eren gairebé sempre fixes. Els productes o serveis comprats eren gairebé sempre els mateixos: carbó, diesel, oli, armador, glicerina, grassa, benzina, cotó , etc. Altres despeses eren menys freqüents: despeses Pollença, assegurances, Pepe, armador, etc. Pel que fa als queviures , el que apareix cada setmana com a despesa és el pa i el vi que suposen aproximadament entre 50 i 70 pessetes setmanals . Les despeses en concepte de tenda estaven al voltant de les 170 pessetes cada setmana. Només en alguna ocasió s'especifica la carn i les patates que consumia la tripulació

Pel que fa al valor del peix variava en funció dels dies treballats i de la sort en les captures. Alguns exemples del valor de les captures per setmanes, sense poder concretar dates són: Antònia i Ramis, 7 dies treballats, valor de la pesca 3.364,40 pessetes. La mateixa parella de barques per 6 dies treballats dona un valor de 1.926,00 pts. Julieta i Joven Emilio per 5 dies treballant el valor de les captures es de 2.035,65 pessetes. En alguna ocasió es comptabilitzava després de la suma, la venda a bord que podia ser de 7,70 pessetes. També es comptaven fora les captures de corns i cranques que tenien valor comercial, els corns es pagaven a 0,25 cèntims. Per exemple L' Antònia i Ramis comptabilitzà la setmana de març de 1925 12 cranques i tres corns que es vengueren a 4,35 pessetes.

REFERÉNCIES BIBLIOGRÀFIQUES  

ANONIMO , 1965-1970. Flota Pesquera Española. Subsecretaria de la Marina Mercante. Madrid.

ANONIMO, 1947. Estadistica de Pesca. Direccion General de Pesca. Madrid..

BARCELÓ, B . 1960. La pesca en las Islas Baleares. Boletin de la Camara Oficial de Comercio Industria y Navegacion de Palma de Mallorca, numero 625.

DELGADO, J. 1923. La pesca marítima en España en 1920. Baleares. Ministerio de Marina. Madrid

FERRER GUASP, P. (2000). Joan March. Els inicis d'un imperi financer, 1920-1924. Edicions Cort, Palma.

LOPEZ LINAGE, J y ARBEX,J.C. (1991). Pesquerias tradicionales y conflictos ecologicos 1681-1794. Una selección de textos pioneros. Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación.

LLEONART, J. i CAMARASA, J. M . 1987. “La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera”. Estudis Marítims del Museu Marítim, 1: 127 p.

LLUIS SALVADOR D'AUSTRIA, ARXIDUX. 1889. Die Balearen in Wort und Bild. Reeditad el 1980 per Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares "Sa Nostra" , 1980.

MASSUTÍ, M . 1960. La pesca de la gamba y de la langosta. Boletin de la Camara Oficial de Comercio Industria y Navegacion de Palma de Mallorca, numero 625

MOLL, I. 1975. La Economía de la Sociedad en Mallorca durante la segunda mitad del siglo XVIII: La sociedad Económica Mallorquina de Amigos del País. Tesi Doctoral, 3 volums (inèdita). Universitat Complutense de Madrid

PALMER GRUA, J. (1994). Cent anys de mestres d'aixa a Mallorca. Tom I. El Tall Editorial. Palma.

POU SABATER, J.M. (1934). El doble crimen de Argel. El proceso que debe conocedr toda España. Tipografia Santiago Vives. Barcelona.

NOTES

1/ Llibre d'Actes de la cofraria de pescadors

2/ “Citaremos a Cosme Ferrer Ferrer propietario de una pareja de Bou, que des de hace muchos años se dedicva a la pesca en la vecina isla de Menorca desde Octubre a Mayo y este año no lo ha hecho porque no se permite lo hagan sin motores y porque aún permitiéndolo como los demás lo tienen , el llegaria tarde mal y nunca, La consecuencia ha sido que desde octubre está amarrada la pareja, gasta en su conservación no pesca y se ha perdido la colocación de 16 hombres que en ella tenian colocación todo el año”.

3/ “Se dio cuenta de haber cumplido 70 años Antonio Domingo Vera y se acordó pagarle 15 pesetas mensuales”.

4/ Artículo 1º. El Pósito de pescadores de Alcudia es una asociación cooperativa de pescadores que persigue la completa redención de dicha clase, extendiendo la cultura entre sus asociados, estableciendo a su favor los distintos seguros sociales y esxplotando, sin el auxilio de intermediarios, la industria pesquera.